Cartes

El passat dia 2 d´agost va aparèixer en a quest diari un escrit del Senyor Mateu Frigolé Teixidor, titulat «En Pepet Vermell». Manifesta l´autor de la carta una certa distonia entre el Prelat de la Diòcesi, el bisbe Mons. Josep Cartañà Inglés i els seus coetanis i successius governadors civils de la Província, Sr. Antonio Correa Veglison, Sr. Paulino Coll Massaguer i Sr. Luis Mazo Mendo.

Com que hem conegut la tasca pastoral del primer i l´activitat política dels altres només per referències, no entrarem a opinar sobre les possibles tensions entre el prelat i els màxims representants del poder polític a la província. Potser intuïm més que una discrepància política en si, una confrontació de personalitats totes elles molt fortes.

Del que sí tenim constància és de la proximitat, no solament locativa, del bisbe Cartañà amb les autoritats militars del moment, als quals es dirigia amb frases com aquestes: «és que els devem tant a vostès», «mai estarem prou agraïts a Franco i a vostès».

La qual cosa és per una altra part d´una lògica aclaparadora, donada la recent persecució religiosa que havia sofert l´Església espanyola i en concret la gironina. Recordem que el mateix prelat era buscat per ser assassinat i que gràcies a l´ajuda del conseller de Cultura de la Generalitat Ventura Gassol, va poder fugir a l´Espanya Nacional. (És de justícia recordar que aquest polític vinculat primerament a Estat Català i després a Esquerra Republicana de Catalunya, va salvar la vida a bastants eclesiàstics, el que li va suposar l´exili a l´octubre de 1936, per recomanació del mateix Lluís Companys i Jover, davant les amenaces reiterades de la FAI). Tornant a la carta del senyor Frigolé, no podem estar en absolut d´acord amb la qualificació al governador civil Paulino Coll de «català renegat». El senyor Coll era un català que se sentia profundament espanyol, com molts i com nosaltres, que és cosa molt diferent.

La seguretat a MontiliviANTONI-INÉS LARA PÉREZ GIRONA

Senyors governants, polítics, directius i responsables de tots els espectacles. La meva pregunta: Hi ha una verdadera «psicosi» de seguretat en anar a veure un partit de futbol a Montilivi? Que no us adoneu que esteu fent el ridícul?

Em solidaritzo amb tots els escrits anteriors d´altres col·laboradors que també us han criticat amb aquestes mesures i «afers», i us torno a preguntar: En quants camps heu estat d´arreu del món? Han pres tantes mesures de «seguretat»? Permeteu-me que ho dubti. Podeu rectificar. Com pot ser que el públic, que és al cap i a fi el que paga, voleu que «gaudeixi» si abans d´arribar a lloc ha de fer una caminada de mitja hora, o de «quaranta-cinc» minuts. Si ens fa bon temps, ens ho podem agafar com una excursió, però si ens plou, neva o fa fred, ens exposarem a agafar una bona mullada i un bon refredat.

Total que, per «seguretat» ens quedarem a casa i així no us crearem «problemes».

Vosaltres, els VIP, ho teniu molt clar. Estareu aixoplugats, resguardats i «custodiats».

Jo em creia que en democràcia i davant un col·lectiu important de socis abonats i seguidors incondicionals del nostre estimat Girona FC, abans de prendre decisions ens ho podieu consultar, perquè al final ho paguem tots plegats.

Resumint, menys política i molt més esport.

Visca el Girona FC.