Londres nit: estació reina Victòria (I)

A poc a poc, albiràvem l'infinit abisme de la caverna. Enllà, grans aranyes caminaven darrere les seves víctimes, les quals fugien tot arrossegant-se i pujant per les parets i corredors de la caverna. Vaig pensar: pobres víctimes marginades nascudes en la corrupció i en el fang dels marges; la terra i l'aire n'estava ple d'ells i semblava format pels seus excrements: són els desgraciats, els maleïts, els inadaptats a la natura i la societat.

Vaig preguntar al meu company quin era el meu lloc a la cova. Respongué solemnement: «Contempla aquests cercles dantescos amb silenci, pietat i compte de no ser cruspit per les pobres i desemparades criatures que s'hi arrosseguen.

(Versió lliure de a Memorable Faney - Una visió memorable-, poema de William Blake, poeta del qual esmentarem alguns dels seus versos en llengua anglesa i serviran per donar un deix fantàstic al realisme metafísic de les deshores circulars).

- Cap a una nit blanca. «El dia és bell. La nit, sublim». ( E. Kant)

...pocs minuts abans que toquessin les dotze de la nit, a la torre de Londres, arriba amb tota puntualitat -com és habitual dels trens anglesos- un tren del nord a l'estació Reina Victòria. Durant els turístics i multitudinaris dies d'agost, des d'una finestra es pot veure el serè perfil d'un enigmatic viatger, el qual, tot i que el tren ja s'ha aturat, continua impassible: a diferència dels altres passatgers que, ansiosos per haver arribat, es precipiten i es trepitgen els uns als altres per tal d'ésser els primers. «Sembla que tenen pressa per arribar al món modern... -pensa el nostre viatger silenciós- tothom té pressa per anar on? Corren i corren, fan quilòmetres i més quilòmetres... Fugen d'ells mateixos i de l'immens buit que els envolta...». En canvi, ell no té cap pressa d'arribar enlloc, ja que tot arreu és el centre de l'univers, i pot ser igual d'interessant o avorrit, però ell, està content perquè intenta ésser consciència lúcida i mirada comprensiva: que recerca, com el panteista Spinoza, fascinat pel misteri de la natura i l'anarquia de la Història, el gran dolor i la immensa bellesa i tristor de la condició humana.

Quan gairebé no queda ningú al tren, el nostre viatger baixa tranquil·lament a l'estació, la qual ofereix un espectacle d'un formiguer de gent frenètita que va amunt i avall, de pressa, carregada d'equipatge... A l'estació de Londres hi ha una gentada impressionat, és una Babel multicolor i esquizofrènica on es confonen totes les races -des de negres, hindús, pakistanesos, japonesos, mexicans, espanyols, italians, ianquis, etc. Tot això juntament amb la fressa dels trens que arriben o se'n van... és al·lucinant! Però al nostre tranquil viatger res no l'atabala. Camina reposadament cap al panell lluminós dels horaris de trens.

Ara és el moment que els lectors es preguntaran, qui és?, d'0n ve?, on va?, el nostre viatger desconegut. Però el que escriu aquestes ratlles podria també preguntar als lectors: saben vostès on van, qui són i a on van? Com veuen aquest caòtic i delirant món, on vivim en una constant fugida?

La resposta podria ser: el nostre home és de la raça dels Poe, Baudelaire, Walter Benjamin, és un home secret, individual, rebel, lluita solitàriament contra l'alienació i els convencionalismes de la nostra època. No us el puc presentar, ni dir el seu nom, ni l'edat, ni la professió, ni el caràcter. El descobrireu per les seves reaccions, vivències. Tampoc no us parlaré del seu llarg viatge per Gran Bretanya, Cornualles, Gal·les, Escòcia, Irlanda, Ulster. És un home complex, practica totes les dimensions, des de les històrico-socials a les metafísiques. Sempre observa, a vegades esdevé un inquiet artista o bé un contemplatiu viatger. Podria ser, també, un aferrissat agent secret dels grups clandestins de la Internacional, de les minories oprimides en lluita contra l'imperialisme... Però no cal que ens trenquem el cap, el nostre viatger és en el fons com tots nosaltres, l'ànima que volia ésser i fer totes les coses, però que també sap que el tot i el no-res són la mateixa cosa.

Per això, el nostre tranquil i inquietant home, en veure que el seu tren no sortia fins a les set del matí per tornar-lo al sud, cap a la grisa, taronja, lluminosa ciutat i país on vivia, va decidir no moure's de l'estació de Londres i repetí l'experiència contemplativa que tantes vegades havia fet. Les nits en blanc són un experiment excitant de recerca vital, psicològica i d'afirmació de la mateixa condició humana; és un apropament a la contranatura, és com sentir-se etern, ja que qui no dorm superant tot el cansament de la jornada, esdevé com una mena de superhome, errant, intemporal. Se sent tan fort, poderós i creador com el sol, la lluna i els estels, i com ells, circula, però canviant el ritme de les hores en un espai de deshores infinites.