Xerro d'un cineasta que no ha mort. Vull parlar d'ell mentre espero que peti la presa de Susqueda. Utopia boja. És un bon realitzador amb Reservoir dogs i Pulp fiction. Després, la vida el va portar a intentar convertir-se en un autor. Impossible, era un amanerat. Rebotit de si mateix, autor de curtmetratges i de gran talent musical a l'hora de triar músiques. Parlo d'ell després d'haver vist la seva deriva cap a l'oest i l'artifici juvenil nord-americà. L'autèntic mercat. El territori on tot s'hi val i a ningú no li interessa què s'hi val perquè valgui. Tarantino s'assembla a un director de terror sense fer por, un analista del western modern que ha intentat ser seriós i ha caigut en les pel·lícules de pistoles de tota la vida -arranant les de zombies. Ha pecat de no saber aguantar una història -narrativa-, xerra de bastards i en el film, ajunta curts per fer un llargmetratge distret. És penós. Passa de l'emoció a la bestiesa en una sola escena. No és mala idea, però, ell, presenta la seva obra des de la indiferència, fa i llestos. Qualsevol cosa important, ràpida, és font. Importa ser guerrillers o soldats fashion. És un cine proto-friki. Diguem-li anarquia o obra abstracta en la manca de talent. Els crítics aprofiten encenalls i socs encesos per crear el seu món interpretatiu. Bona gent que sempre van rere de les bestieses dels altres -els innovadors que tenen els mistos. Unes vegades sublims i unes altres millors. Escolto la banda sonora de Pulp Fiction i és genial. Tarantino, gran bastidor de músiques, descobridor d'antigues tonades, va apuntar, fa anys, a una manera interessant de fer cinema. No ho va fer. Quan el vam descobrir era tremend, estrany i mal vist. Després, va voler ser autor, un director reconegut. Més endavant, es va assentar en el seu cinema -la pròpia sang- i va despatxar ocurrències que havien d'agradar als adolescents americans. Encara no ha sortit d'aquí: música per als camaleons dopats i per als cocodrils adolescents. Cadascú pren les seves referències musicals, literàries o musicals. Res no està dit. Recordo la música d' Angelo Badalamenti a Twin Peaks -original i seductora. Tarantino recopila singles amb encert i ens ensenya que, sense ser un bon director, es pot ser un bon Dj. Pensa que és el director de l'època moderna. A no tots del geriàtric ens agrada Tarantino. Entenem que pel fet de ser no és un dòmino -àngel i dimoni. Sense massa talent i amb quatre seqüències ben tirades ha creat un imaginari. Més endavant, aquest parell d'imatges perduraran. Alto, no sigui fins que una nova parella de Califòrnia no remunti antics passos. Tarantino és un cineasta que mai no farà una obra mestra -res a dir- que se'l busca arreu perquè «vesteix» i muda. El seu talent va esclatar amb Pulp Fiction. La millor pel·lícula que va fer, encara ara, va ser Reservoir dogs.
