durant el comiat a Ramon Boixadós, Antoni Ros-Marbà va recordar que el president era un home sorrut. Amb això hi estarien d'acord uns quants periodistes locals, que cobrien les seves primeres rodes de premsa. Davant dels micros, Boixadós no estava per orgues. Ni per divagar sobre el sexe dels àngels. Tallava qui fos amb to sorneguer. A diferència de Dalí, oferir titulars brillants li importava un rave. Preferia dedicar l'estona a anar per feina.

I de feina, en va fer moltíssima. Deixant de banda l'increment de visitants del Teatre-Museu, val la pena recordar que, fins a la seva arribada, la fundació era casolana, poc operativa i no gaire ambiciosa. També va modernitzar les instal·lacions museístiques, va lluitar pels drets de l'obra daliniana i, no ho oblidem, va anar incrementant sense parar el patrimoni artístic de la casa.

Boixadós i el seu equip han estat cabdals a l'hora de fer que Dalí continuï sent visible en el panorama artístic internacional. Les rendes mediàtiques que es van obtenir del centenari del pintor, per exemple, van anar molt més enllà del 2005. I tot el mèrit, la veritat, el tenen ells.

Sorrut o no, Boixadós ha estat l'home idoni per posar els fonaments empresarials de l'era postdaliniana. I Figueres li deu molt més del que li agrada admetre. Potser alguns hauríem volgut que es mostrés més receptiu cap a la casa natal, però això no desmereix gens la seva aportació constant a la ciutat de talent, energia i experiència. Qui el succeeixi, es trobarà amb els vímets molt ben trenats. Amb un punt de partida excel·lent per continuar avançant.