El primer viatge relativament llarg, o almenys el primer que exigia unes quantes hores de desplaçament, el vam fer quan el nen tenia 5 anys. Des d'aleshores, i ja en van quatre, n'hem fet uns quants més, més a prop o més lluny en funció del compte corrent, i sempre reprodueix un mateix patró de comportament. Sempre ajuda a preparar el viatge, com per assegurar-se que veurem tot allò que podríem arribar a veure, i sempre expressa un insòlit interès en la zona o país escollit. Vol saber-ho tot sobre les banderes oficials, les institucions, els monuments, els cementiris (sí, sí, els cementiris: a casa som així), els cossos policials, les llengües i els mitjans de transport. Per tant, quan arribem a lloc, semblem gairebé uns inspectors de la guia aliena, perquè si alguna cosa no s'ajusta al que n'hem llegit o observat en fotografies en fa un anàlisi digne de ser enregistrat. Contradient alguns mites infantils, li agrada caminar, i molt, i es mira constantment els mapes perquè no li agrada la sensació de no saber on va: com tantes altres coses, aquesta l'ha heretat del seu pare. Però el millor de tot això no té a veure amb la destinació, sinó amb el dia exacte que ens disposem a anar-hi, quan ens llevem de matinada per agafar aquell primer vol del dia que abarateix els desplaçaments. Quan vaig a despertar-lo, pronuncio la primera síl·laba del seu nom i ja obre els ulls. Somriu i, com si tingués un ressort ocult, es lleva amb una rapidesa astoradora. Ni una queixa, ni un sospir: és més, ell és qui m'acaba manant la pressa. Aquella alegria desbordant, aquella infinita paciència matinal, justifiquen per si soles la feixuga logística de qualsevol viatge. Ell no ho sap, però en realitat les meves veritables vacances consisteixen en aquests episodis en què descobreixes que el teu fill, amb la seva actitud, és un viatge en si mateix: un viatge cap al que hi ha de meravellós en les dinàmiques quotidianes.
