De cara al futur i d'acord amb el que explicava a l'article anterior, una primera qüestió central a dilucidar és la naturalesa del Museu que s'hagi de constituïr a Casa Pastors i la relació que s'estableixi amb l'actual Museu d'Art. No és només una qüestió de titularitats, que també, sinó sobretot una qüestió de model i de continguts.

Ara per ara el Museu d'Art funciona amb una pròrroga del conveni i acull com sabem les col·leccions d'art medieval, renaixentista i barroc del Museu Diocesà, i alguna cosa més de titularitat diocesana d'èpoques posteriors, junt amb les col.leccions d'art dels segles XIX i XX procedents de les col·leccions del Museu Provincial i de les de la mateixa Diputació.

El Palau Episcopal i la casa Falló és propietat del Bisbat i la casa Pastors és propietat de l'Ajuntament. Això no tindria més importància sinó fos que cada institució deu voler preservar els seus drets patrimonials: titularitat institucional, servei públic. Cal simplement aclarir el marc jurídic per evitar futurs malentesos.

Però el que és més important és el model de Museu, la proposta museogràfica i els continguts.

Dos palaus, dos museus? Dues seus i un sol Museu? Si l'acord per Casa Pastors és per un Museu d'art (modern i contemporani), i neix amb el condicionant de la col·lecció Santos Torroella i la garantia d'una inversió de rehabilitació i adaptació de l'equipament, amb quin pressupost emprendrem la remodelació i adaptació necessària del palau Episcopal, començant justament en aquest cas la casa per la teulada? On situem la frontera, temàtica o cronològica, entre el Museu d'Art (Palau Episcopal) i el Museu d'Art (Casa Pastors)? La frontera és la temàtica religiosa o la frontera és estrictament cronològica i estilística? Si situem la frontera al segle XVIII potser podem intuir dos discursos museogràfics de fort contingut històric. Però a Casa Pastors com lliguem les escoles pictòriques reconegudes del segle XIX, els corrents modernistes i noucentistes del canvi de segle i algunes avantguardes representades a la col·lecció Santos? De quina manera incorporem el desvetllament artístic de la ciutat en la postguerra? Plantejo més interrogants que solucions i ho faig des dels convencionalismes establerts. Potser el que cal és girar del tot el mitjó i explicar-ho tot d'una altra manera. Només que hi ha peces i períodes crucials que són del tot imprescindibles. Dels retaules del saló del tron al Picabia de la col·lecció Santos. Una qüestió complementària: el fons documental de la col·lecció Santos. L'AMGi ja ha posat en línia el fons de les galeries Dalmau. Però quina part d'aquest fons ha de tenir un tractament arxivístic i quina part ha de nodrir un centre de documentació d'art contemporani amb el fons de la Fundació Espais?.

Dos Museus i una sola direcció? En termes globals podem convenir que és en aquests dos Museus on gravitarà un discurs museogràfic centrat en l'art. Potser amb l'afegit de la Fundació Masó que pot il.lustrar una època amb el contingut, el disseny, i el model social d'una família benestant en una casa noucentista.

Ara convé fer un parèntesi sobre la consideració general de l'oferta de Museus de Girona. Si el Pla de Museus preveu els Museus Nacionals i els Museus d'interès Nacional què ha de passar per incorporar el Museu d'Art de Girona a la categoria de Museu d'Interès Nacional exactament igual com el Museu Diocesà de Lleida o el Museu Episcopal de Vic? I en un altre terreny i atesa la seva singularitat i excepcionalitat: farem del Museu del Cinema un Museu Nacional o un Museu d'interès Nacional? Podem vincular Museu del Cinema i els Arxius audiovisuals de la ciutat i constituir un gran Centre Nacional de la Imatge que esdevingui un referent més per la metodologia i l'enfoc conceptual que pel seu contingut?.

En l'imaginari de la Generalitat el MAC de Pedret, el MAC de Girona a Sant Pere de Galligants, el Museu d'Història de la Ciutat i el Museu d'Història dels Jueus haurien de passar a configurar una oferta única, amb una única direcció i un consell directiu col·legiat, per constituir a Girona un autèntic Museu de societat. D'entrada potser buidant Sant Pere de Galligants de qualsevol contingut museístic de col·leccions i centrant-ne la visita en la seva consideració monumental? Potser en l'eix Sant Pere-Sant Nicolau-Sant Daniel es pot generar un itinerari romànic i conventual de la vall ombrosa? Un itinerari i un marc d'activitats i de dinamització cultural que ara costa d'encaixar a Sant Pere.

Per altra banda en el marc del carrer de la Força, en un fructífer diàleg a banda i banda, des del mosaic de Bell-lloc a les esteles funeràries hebrees i d'aquí a la ciutat moderna i contemporània, com integrem peces i col·leccions fins a fer a escala de Girona el que es pretén de fer a escala de Catalunya amb el Museu d'Història de Catalunya? I com en un itinerari per la Girona romana integrem la torre i els fonaments de la Casa Pastors en una visió de conjunt de la primera muralla romana de caire fundacional amb els continguts del Museu d'Història? Hi ha coses que es poden gestionar per separat però que conceptualment no es poden separar.

Vull afegir que fa temps que tinc al cap que la història industrial de Girona pel seu caràcter excepcional i marginal alhora (indústria de punta en una industrialització insuficient): (La Gerundense, La Aurora, Planas i Flaquer, la història de l'enllumenat elèctric, la Gròber...) bé mereixeria una secció d'història industrial que potser es pot ubicar al taller de l'antiga fàbrica Marfà a Santa Eugènia o potser es pot incorporar amb plenitud a una central elèctrica del Molí en ple funcionament i integrant alhora les velles turbines del Museu, la séquia Monar i la continuïtat de la fabricació d'energia elèctrica.

El Museu d'Història de la Ciutat té ara l'oportunitat de ser reconsiderat en profunditat i de tractar per primera vegada d'esdevenir un referent i una guia per a la història de la ciutat i de la seva societat al llarg de molts segles.

Mentre, hi ha una qüestió bàsica no resolta o mal resolta. Els dipòsits, els magatzems, dels Museus de la ciutat. Aquí si que qualsevol planificació estratègica hauria de passar per un sol dipòsit comú a tots els museus de Girona, amb el seu laboratori d'arqueologia, amb el seu centre de documentació, i amb un plantejament que amb garanties permetés que els fons dipositats en els magatzems fossin visitables. Només així alliberarem els respectius Museus de determinades obligacions i hipoteques i alhora podrem complir amb escreix una de les funcions dels Museus que és la de catalogar i conservar els seus fons, sense cap apilonament i amb una clara intencionalitat didàctica.

Des del meu punt de vista caldria també que més enllà de les qüestions jurídiques de titularitat i amb un Consell Assessor prou representatiu i amb garanties de representació institucional, l'Ajuntament assumís un lideratge estratègic i polític des de la proximitat, sense cap menysteniment per les competències de cada institució però amb clara voluntat de fer del principi de subsidiarietat l'ànima de tot el projecte.

La sacsejada que s'anuncia és un bon símptoma i hauria de servir per sacsejar també els atractius de l'oferta i generar així un escreix de demanda que a hores d'ara no s'acaba de percebre. Els nous Museus de Girona han de ser un revulsiu per a l'oferta cultural i turística de la ciutat i ho han de ser des de la solvència d'una proposta que sense concessions i amb gran rigorositat cenyeixi les propostes expositives a un discurs historiogràfic i artístic impecable.

Fins aquí una primera aproximació provisional. Fa quaranta anys no hi havia res en el plat dels Museus de Girona. Ara hi ha un magnífic plat d'espaguetis però per fer-lo digerible cal justament disposar de les eines que ajudin a treure l'entrellat de totes les qüestions pendents. Només algunes han quedat insinuades aquí. Molts més són cridats a dir-hi la seva.