Si us plau, vine, ajuda´m a saber» va tornar a sentir. En Lluc va començar a caminar de nou per aquell corredor. S´hi va estar una bona estona, així, seguint la veu, apropant-se al seu origen. Inconscientment, els dubtes inicials sobre què podia ser el que estava passant van tornar-li al cap. Potser havia estat abduït per alguna raça alienígena i aquelles cambres eren els espais on experimentaven amb la psique humana; potser tot remetia a una altra dimensió a la qual tots hi podem accedir si aconseguim trobar la primera porta, un món ocult amb unes regles específiques a cada habitacle i on els visitants viuen les vides que desitgen; potser, simplement, tot plegat era producte de la seva imaginació, un viatge al subconscient on les portes d´aquell passadís etern donaven accés a tots els nostres somnis i malsons; o potser havia tingut un accident mortal i agonitzava en algun lloc, i tot allò eren els deliris previs a consumar el traspàs final. Un calfred li va recórrer tot el cos amb aquest últim pensament. Podia ser qualsevol cosa i el pànic va tornar a envair-lo. De sobte es va fer el silenci i en Lluc es va aturar. «Ajuda´m a saber!», va tornar a sentir, però ara la veu va semblar-li molt propera. Tot seguit, la llum del passadís es va esvair i només una intensa claror que sortia de les escletxes de la porta que tenia al davant repel·lia la foscor. Aquella devia ser la seva famosa «cambra assignada». En Lluc va obrir-la lentament i, en efecte, un gran feix de llum incandescent va sortir escopit de l´interior, fet que feia impossible identificar què contenia. «Vine, no tinguis por! Ajuda´m a saber!», va sentir dir a la dolça veu de nena. En Lluc va abandonar els temors i els dubtes i, ara sí, va entrar a la llum amb convicció. La porta es va tancar. A mesura que avançava, a cada nova passa que feia, veia com enmig d´aquella lluminositat encegadora s´hi anava definint la figura d´una nena petita morena d´ulls verds que romania asseguda sobre el buit infinit. Tota la cambra era de color blanc, fins i tot la seva vestimenta. En veure´l, va somriure i va estendre-li la mà. En Lluc li va agafar.
- M´ajudaràs a saber? -va preguntar il·lusionada.
- A saber què?
- Què se sent quan t´estimen.
- Què?
- Aviat hauré de marxar però abans ho voldria saber.
- Estimar-te...? Jo? -va preguntar en Lluc perplex.
- Ets tu qui ha vingut, qui ha sentit la meva veu...
- Sí, però no et conec de res... No entenc res...
- Tu saps qui soc i jo sé qui ets.
En Lluc va mirar-la sorprès. Tot i estar més confós que mai, aquella mirada tendra i innocent va desmuntar la seva lògica adulta i obstinada. No la coneixia de res, no sabia qui era, però es va fondre amb ella en una gran abraçada. El va posseir una pau immensa, una gran calma interior. Tot seguit la cambra es va transformar en un jardí de mil plantes i mil colors. La nena va plorar d´emoció. I ell també. I tot d´una va sonar el despertador.
(continuarà)
