Són fets puntuals, anecdòtics, que només gent interessada pot vincular als independentistes. Un dia es fan pintades a les botigues de moda i centres d'estètica, res, una gamberrada, tots hem sigut joves. Un altre s'assalta un bus turístic, tampoc no n'hi ha per tant, no hi va haver morts. Després es rebenten rodes de bicicletes de lloguer, a veure si per una minúcia així posarem el crit al cel. De les pintades a les seus de PP o del PSOE ja ni en parlem, que s'ha fet tota la vida. Els insults a artistes com Pérez Andújar o Serrat per no seguir el pensament únic són només un signe del temps, les xarxes socials ja se sap. I ara una de les ciutats catalanes més importants encarrega un informe que recomana treure el nom del carrer a un espanyolista com Antonio Machado, i de passada a altres escriptors menors com Lope, Calderón, Larra o Espronceda, cap que no es pugui substituir per l'exímia Pilar Rahola si hagués estat prou anys morta, és només un estudi, la premsa tot ho magnifica. El problema ve quan tots aquests fets s'observen en conjunt. Llavors veiem clar quin tipus de país pretenen construir: un on només tinguin cabuda ells i els seus, siguin qui siguin.

La cosa no és nova. En aquest diari, fa temps, un independentista que passa per historiador pretenia instar els catalans a anar a Cotlliure a pixar-se a la tomba de Machado. Com ho llegeixen. Per anticatalà. Machado, Antonio. Val més un sol vers seu que el que pugui sortir de la boca de qui el qüestiona en tota la seva miserable vida. Un minut de la vida de Machado conté més dignitat que tota l'existència d'aquests capullos, així visquessin cent anys.

Anticatalà. Mentre milers de catalans victorejaven Franco, mentre la burgesia catalana iniciava 40 anys d'enriquiment, mentre les famílies de molts que ara van de revolucionaris somrients llepaven el cul al règim, mentre tot això passava, ell moria a l'exili, perseguit, pobre com una rata, casi desnudo, como los hijos de la mar.