No soc arquitecte, ni urbanista, però m´agrada imaginar ciutats, i territoris, com tots els homes. Em sembla que la dèria neix de ben petit, quan veia els grans muntant el pessebre. O potser fruita quan anava a mar i amb la pala i el cubell, i amb les mans retroexcavadores dissenyava fortaleses de sorra, amb fossar, merlets i sagrera. A casa, estès a terra combinava peces de fusta amb peces de plàstic. Traçava carrers, em sortien calls involuntaris. Llaunes, capses buides de sabates, qualsevol cosa podia ser un edifici singular, un aparcament, la passarel·la per travessar el riu.

Vivim uns dies a Nantes, en una casa de les que se´n diuen d´intercanvi. Amb aquest sistema hem estat arreu i de franc. Els estrangers, tots volen venir a la capital catalana, i ens deixen les seves cases espaioses, contents d´estar-se al nostre rusc.

Nantes, antiga ciutat de negrers i bressol de Jules Verne, m´ha agradat el projecte de reconversió de les velles drassanes. Un espai faraònic a la riba nord del riu Loira, cementiri de cadàvers industrials (naus, raïls, dipòsits) que ha estat reconvertit en zona de lleure, de cultura. Gràcies a l´entesa entre el gestor propietari i una pila d´associacions i cooperatives, avui els tallers, les botigues, els establiments de tot tipus i les zones d´esbarjo han brotat al centre de la vila.

He fet memòria. Les ciutats modernes són atapeïdes i els costa de trobar espais nous als budells, espais on hi encabir-hi usos i costums més en voga. He recordat el High Line de Nova York, un parc elevat damunt l´antiga línia de ferrocarril, esquitxat de verdura i de bancs a l´ombra, que tan ens va agradar, després d´embafar-nos de gratacels. També he recordat la Tate Modern de Londres, ubicada a l´antiga central d´energia de Bankside, al sud del Tàmesi, una baluerna de ferro i rajol que impressiona, sobretot si te la mires des de l´antiga sala de turbines, capsa buida i gegantina.

Convertir el patrimoni industrial en patrimoni lúdic és un encert. Deixar testimonis ciclopis de l´època del progrés infinit té un punt pedagògic. I de propina em sembla que estèticament, aquests indrets són imbatibles, enllà de la sensació de conquesta col·lectiva que encomanen, coberts d´heures i de vianants.

Nantes, Nova York i Londres m´han fet pensar en Girona, que també té riu. Fa 44 anys s´inaugurava el pas elevat del tren. Una baluerna lletja i divisòria, i tanmateix útil, fins no fa gaire. Em consta que no soc el primer que hi pensa. Tan li fa. No soc arquitecte ni urbanista, però m´imagino una rambla aèria i verda, amb petits cafès, i ascensors per pujar-hi, i tobogans de tirabuixó per descendir-ne -com el que han instal·lat per baixar rabent del castell dels Ducs de Bretanya, a Nantes. Un espai gratuït, bullint de gironins encantats d´haver-se conegut, per mirar-se des de dalt la turistada i per pensar, alhora, quina ciutat volen d´aquí mig segle.