Quan a la tardor de 1786, Johann W. Goethe, després d´haver suportat un mal estiu alemany, va marxar cap Itàlia en una cadira de posta sense més equipatge que una bossa de roba i una motxilla de pell de teixó, el turisme de masses encara era un fenomen desconegut. És més, dels que viatjaven tampoc se´n deia turistes, terme que comença a treure el cap tímidament en alguna publicació anglesa a finals del segle XVIII. És clar que, en aquells dies, només emprenien un viatge persones amb recursos econòmics suficients com per pagar-se les despeses d´una llarga absència a l´estranger.

Entre ells, grans escriptors com el mateix Goethe que va deixar minuciosa constància de les seves impressions en el seu amè Viatge a Itàlia, un dietari imprescindible per comprendre la complexitat intel·lectual de l´autor de Faust i de tantes grans obres. I és a Venècia, que ell descriu com a «meravellosa ciutat insular i república castòrica», quan experimenta el plaer de l´autèntica solitud, ja que «enlloc un se sent més sol que entre la gentada, on un es barreja amb tots com un desconegut més». Per descomptat, la «gentada» veneciana, entre la qual Goethe es trobava confortablement ignorat, res té a veure amb els 20 milions de turistes que visiten cada any la ciutat dels canals. Una invasió que ha provocat tant tedi i repugnància al veïnat que la població s´ha reduït des dels 180.000 habitants el 1950 (inici del fenomen) fins als 50.000 de l´actualitat. Seria molt exagerat per part meva dir que Venècia s´enfonsa, fins i tot físicament, sota el pes dels milions de turistes que la visiten però el cas és que l´enginyeria va haver de realitzar una imponent obra, l´anomenada operació Moisès, per salvar la ciutat de les contínues inundacions que patia. De moment, l´entrada d´aigua procedent del mar Adriàtic sembla haver estat controlada per un enginyós sistema de dics mòbils i comportes, però malauradament no es pot dir el mateix de la marea turística.

Una situació d´aclaparament semblant a la de Barcelona, ??on les enquestes detecten que la ciutadania considera com a problema més urgent de resoldre el turisme massiu, fins i tot per davant de l´atur i de la independència. Després de la transformació radical que va patir la ciutat arran dels Jocs Olímpics de 1992, Barcelona (1,6 milions d´habitants) es va convertir en centre d´atracció turística internacional i rep de mitjana anual més set milions de visitants. Com a conseqüència d´això, els preus dels allotjaments s´han disparat i proliferen els pisos de lloguer sense llicència, molts d´ells controlats per empreses estrangeres. Amb prop de 80 milions de turistes a l´any, negar els beneficis del turisme per a l´economia espanyola és impossible, encara que no és or tot el que lluu.

Enrere queden aquells anys de l´inici del fenomen, en plena dictadura franquista, quan Cristina y los Stop van llançar aquella cançó en honor del turista «un millón, novecientos noventa y nueve mil, novecientos noventa y nueve». Un turista que «cuando llegó, se lamentó por haber bajado tan deprisa del avión, con su minipantalón, y perdido la ocasión de haber recibido las atenciones que tuvo el turista dos millones». La lletra no és precisament obra de Goethe.