El terrorisme gihadista constitueix el principal problema que afronten avui les nacions occidentals. Seguirà sent-ho durant bastants anys. Amb els cadàvers de persones innocents destrossats sobre la vorera, a Barcelona, a Londres, a Niça, a Berlín o a Estocolm, resulta fàcil assumir-ho, omplir-se de ràbia i relegar la resta. El difícil és, quan transcorrin uns mesos, seguir tenint ben presents aquest dolor i aquest sofriment innecessaris per actuar junts contra aquesta xacra i eludir qualsevol temptació populista i electoralista de modelar els discursos per un grapat de vots. Barcelona, ??per desgràcia, es va situar dijous en el focus mundial per una sacsejada que referma el que ens uneix, que no és només un territori, sinó valors. El que ensenya la sang vessada sobre la Rambla és que avui només hi ha una frontera: la que distingeix les societats plurals i democràtiques de les que no. La que separa la llibertat de l'odi. Els que compartim aquests ideals som un únic poble, el mateix poble, i ens necessitem els uns als altres per continuar defensant-los. Creiem en la tolerància, en la igualtat, en el respecte i en la fraternitat perquè amb ells hem aconseguit que el món en què ens ha tocat créixer sigui millor. Ningú entén aquesta desmesura. Fins algun ciutadà de bona fe, aclaparat per la desesperació, pot incórrer en la temptació de dir que alguna cosa deuen estar fent malament els països desenvolupats per provocar aquesta ira, culpabilitzant així les víctimes. Per què va passar? Per res. Per ser com som. Qualsevol, arreu, amb la mateixa forma de pensar és un potencial objectiu. Demà rebentaran altres cossos on menys esperem. Matar resulta senzill. Només necessita d'una volició assassina. I un grup de fanàtics, que interpreten injustament una doctrina, tenen aquesta predisposició interioritzada des de fa molt. Ells són els únics responsables. Res justifica les seves atrocitats. Volen intimidar-nos. Posar-nos a prova. Busquen esquerdar la fe que professem. Però per molt de mal causat no poden guanyar, i no guanyaran aquesta batalla. Encarar exigeix acceptació, cap fred, llàgrimes, compromís i lideratge. L'atemptat de Barcelona posa a prova l'actuació dels representants públics quan més qüestionats caminen. Necessiten aprofitar aquesta trista oportunitat per marcar un abans i un després en la seva capacitat d'entendre sense fissures, d'enderrocar murs, construir ponts, garantir l'interès general i vetllar pel substancial: el dret dels ciutadans a desenvolupar la seva vida en pau. També ha de representar un toc d'alerta a la consciència dels ciutadans, per valorar el molt que hem conquerit i diferenciar allò pel qual, amb totes les forces, sí que val la pena lluitar: la llibertat.
