He passat uns dies a Roma, sota un sol de justícia. La calor sufocant penetrava l´empedrat fins a l´ànima dels pedrots -també les pedres a la ciutat eterna tenen ànima- de què són pavimentats els carrers. Una nit a la plaça Navona, on era situat l´antic estadi de Domicià, segurament una de les places més freqüentades del món, potser eren les dues o les tres de la matinada, una jove de cabells llargs i rossos s´ha ficat a la font dels Quatre Rius, de Bernini. Estava acalorada i ha pres la decisió de banyar-se en l´aigua de la font. Ha alçat una cama, després l´altra i ha saltat la barana, decidida a refrescar-se el cos. Portava minifalda i els pits coberts amb una camiseta ajustada i sense tiranys. En la mà esquerra, una telèfon portàtil. S´ha desfermat els cabells que, lliures li arribaven fins damunt les espatlles. S´ha rabejat el cos, sense parar de riure i, finalment, quan ha arribat a la vora dels gegants de Bernini, que representen els quatre grans rius: el Nil, el Ganges, el Danubi, i el Riu de la Plata, ha alçat la mà en què portava el telèfon i s´ha fet un selfie. Hauria de dir un autoretrat en format digital. Potser se n´ha fet dos o tres, amb la intenció d´assegurar-se que havia enregistrat per a sempre aquell instant. La fotografia, la captació de l´instant irrepetible, com si cercàs aturar el temps.

Han passat quasi seixanta anys des que Federico Fellini enregistrà l´escena més famosa de La dolce vita, aquella en què Sylvia, la gran estrella del cinema americà, interpretada per Anita Ekberg, es banya solitària -també és un bany nocturn-, a la Fontana de Trevi, la més famosa de les fonts de Roma. La pel·lícula conta la història de Marcello, un repòrter romà, desencantat i cínic, interpretat per Marcello Mastroianni, disposat a deixar la vida de cronista de les xafarderies socials i els temes escandalosos i decidit a escriure una novel·la. És un home poc constant en les relacions amoroses, ha tingut amants temporals, ha conegut Sylvia i ha descobert el nou univers de l´alta societat i les seves festes. També sap que per a Sylvia no hi ha límits entre la nit i el dia. La segueix mentre ella vagareja pels carrers nocturns, alhora que Fellini juga amb la llum i trastoca les ombres. Passa, els cabells són com una ona que s´hagués alçat del mar, els ulls, la brillantor dels ulls solitaris, inquiets i salvatges. A ell li agradaria viure acompanyat, però en solitud. Ambdós van perduts, es retroben sota l´aigua de la font i es besen. Un amic de Marcello, de vida aparentment ordenada i família estable, mata els seus dos fills i se suïcida. Llavors ell s´endinsa en una vida esbojarrada, de disbauxa i orgies. Ningú no sap el camí què ha de prendre. La solitud deambula pels carrers de Roma. I la incomunicació, malgrat tanta festa, malgrat tantes ruïnes i tantes estàtues, deriva en la incomprensible misèria del fàstic.

Entre ambdues escenes, la d´Anita Ekberg a la Fontana de Trevi i la que avui he vist a la plaça Navona, la d´una jove turista que es feia una selfie sota l´aigua de la font dels Quatre Rius, no solament han passat seixanta anys. N´han passat centenars, d´anys, és probable. I a més expliquen la distància que existeix entre la banalitat i l´art, entre la vulgaritat i l´erotisme. Potser aquella jove havia somniat que, per un instant, esdevindria Sylvia, l´actriu americana que passeja, misteriosa, entre les velles pedres romanes. Ho havia somniat i havia fet com si fos ella. Un altre cop, la naturalesa, a vegades estúpida, tractava d´imitar l´art. I se´n quedava tan lluny... L´erotisme que desprèn l´escena de la Fontana de Trevi ens obliga a exercitar la imaginació. Cada gest dels actors és en funció del desig. Un erotisme que, malgrat el temps, es manté intens i líric. Un erotisme de fa seixanta anys, se´m pot dir; però un erotisme d´avui. La nostra època és incapaç d´inventar un erotisme nou. Basta observar la mirada de Mastroianni, en veure-la, aquella dona, sota l´aigua. És suficient detenir-nos en el moment en què es treu les sabates per entrar a la font, en la suma de plaers que ronden en la seva imaginació d´home desconcertat. És necessari tornar a fer l´elogi del plaer, en el temps que vivim. L´elogi del plaer i el desig sota les cascades de la Fontana.