Les noves utopies, més o menys d´estar per casa, reclamen totes elles alguna variant de sobirania que ens permeti prendre decisions per nosaltres mateixos, sense traves de cap tipus. Seria la conseqüència d´una llibertat tancada en un grup social, com a garantia de la seva identitat. Ser sobirans, per als utopistes, equival a ser autònoms d´una manera gairebé demiúrgica, divina. Es diria que la realitat és mal·leable i que, amb una simple decisió, podem canviar la cara d´una manera immediata. Recuperar, per exemple, les essències perdudes del passat -les bones, és clar, que les males no les vol ningú- o pretendre l´ideal d´una societat perfecta, mancada ja de conflictes ideològics, justa i tolerant, oberta o tancada segons convingui, messiànica i redimida. No és que la nova sensibilitat política renegui dels fonaments racionals de la democràcia, sinó que els emfatitza fins al punt de dinamitar-los. I, perquè res entorpeixi aquest anhel legítim de justícia que ens priva de la necessària sobirania, es desmunta la bastida de les institucions, de les lleis, dels parlaments i de la representació popular. Deixar només el múscul de la veu del poble, sense el greix acumulat per segles de poder. El professor Arias Maldonado s´ha referit en una tribuna a El País a la «democràcia iliberal» per caracteritzar el substrat emocional d´aquesta nova política. «Una democràcia -llegim- que dona prioritat al vot popular per sobre dels altres components del liberalisme democràtic: divisió de poders, drets i llibertats fonamentals, independència dels tribunals, imperi de la llei, respecte a les minories, tolerància moral i religiosa. «Es tracta, en definitiva, d´una democràcia que s´autodefineix sobirana, sense altres peatges reconeguts que la pròpia voluntat. Encara que, per descomptat, la neurociència -a més de l´experiència acumulada per la Història- ens ensenya que tampoc la consciència ni la voluntat són autònomes, sinó més aviat al contrari. De fet, naixem, vivim i morim amb els altres, al costat dels altres, davant els altres, limitats i enriquits pels altres.
Saber percebre les bondats de la sofisticació democràtica passa per aprendre a madurar en la fragilitat. Hi ha alguna cosa molt bella en aquesta imperfecció: primer, perquè ens fa dependents de la lleialtat dels altres ciutadans; i, segon, perquè actua -igual que el laicisme- com un referent antimític, com una fortalesa contra els dogmes ideològics, socials i polítics. Oblidar la debilitat constitutiva de la democràcia, ens recorda José María Lassalle en el seu recent llibre titulat Contra el populismo, «és caure en l´error dels profetes i moralistes que pontifiquen sobre ella sense entendre-la, ja que li demanen l´impossible: que deixi de ser fràgil i imperfecta per esdevenir una divinitat política que s´autoregenera periòdicament per seguir sent prístina i infalible davant la mirada submisa dels seus súbdits». No hem de perdre de vista aquestes paraules.
Perquè, evidentment, la plena sobirania de les societats és una ficció tan perniciosa com qualsevol altra. Hi ha molt poc d´autònom en cada un de nosaltres i, en certa manera, és millor que sigui així. Gràcies a la nostra dependència mútua, l´evolució ens ha fet més generosos i solidaris. Gràcies a la nostra dependència mútua, hem après -no sempre amb èxit- a gestionar una realitat que de seu resulta conflictiva. Gràcies a la nostra dependència mútua, l´home ha desenvolupat el llenguatge, la poesia, l´art, l´amistat i l´amor. Gràcies a la nostra dependència mútua, la recerca de la igualtat i la llibertat ha anat fructificant lentament a través dels segles. I, gràcies a la nostra dependència mútua, van sorgir el parlamentarisme i les lleis, els procediments i les garanties, la defensa de les minories i de la pluralitat, precisament perquè es va comprendre que els enemics de la llibertat són poderosos i s´han endinsat profundament en la nostra psique: la por i el desig de dominar, l´enveja i la intolerància, el sentit tribal i la dicotomia amic/enemic. Per començar a comprendre´ns a nosaltres mateixos, convé tornar a un camí més humil, sense profetes ni gurus carismàtics. El propi de la democràcia liberal és la trobada de diferències. I no sembla que la modernitat hagi descobert cap altre mètode millor per gestionar els nostres conflictes.
