Cada dia, a mig matí, el veí de l´apartament del costat, a la terrassa, els llegeix als seus fills uns passatges que han de ser de la Bíblia perquè inclouen sovint la paraula Jahvè. D´aquest veí no en sé res, perquè és un veí ocasional que segurament marxarà a final de mes o d´aquí a una setmana. L´únic que sé és que llegeix amb una veu ben modulada, marcant molt bé les pauses i els moments de més tensió narrativa, i que els seus fills petits l´escolten en silenci i suposo que amb total atenció. Ignoro si és un professor que a més és testimoni de Jehovà, o algú que simplement s´ha proposat instruir els seus fills en la lectura de la Bíblia. Aquest any em podrien haver tocat de veïns una colla d´homínids borratxos que es dediquessin a posar reggaeton fins a les sis del matí, però per sort m´ha tocat aquest home misteriós que llegeix als seus fills unes històries en què sovint apareix la paraula Jahvè. Sort que tinc.

A aquest home i la seva família -dona i fills petits- amb prou feina els he vist. Els sento parlar, discutir de vegades (quan les tasques domèstiques es fan excessives, quan hi ha massa roba per rentar i cal preparar el menjar i la nena plora i l´altra nena vol anar a la platja i fa molta calor i tothom es queixa), però això és tot el que sé d´ells. Suposo que ells sabran de mi i dels meus el mateix que jo sé d´ells: gairebé res a part de fragments de diàlegs i sorolls i discussions i frases aïllades d´una conversa telefònica. Qui seran aquests d´aquí al costat?, es preguntaran de tant en tant, a l´hora de la migdiada o en les nits caloroses en què és gairebé impossible dormir, igual que jo em pregunto qui seran ells i a què es deurà aquest costum del pare de llegir als seus fills passatges bíblics que sempre inclouen la frase «I va dir llavors Jahvè».

Dels veïns hivernals -els de tot l´any- en sabem més coses, encara que molts d´ells siguin un misteri com ho és per a mi aquest home que llegeix passatges bíblics als seus fills. A alguns veïns els considerem com de la família perquè fa tants anys que viuen al nostre costat que ja no som capaços d´imaginar la nostra vida sense ells. I d´altres, en canvi, són desconeguts que arriben i se´n van, o que arriben i no se´n van però tot i així segueixen sent desconeguts perquè no parlen amb ningú ni saluden ni es relacionen. Els veiem amb el seu gos, o corrent a la tarda amb la seva equipació esportiva, o tornant de nit amb una maleta de viatge i parlant molt nerviosos pel mòbil, i això és tot. Molts ni tan sols tenen nom a la bústia, així que no sabem com es diuen. És probable que prefereixin viure així, sense donar gaire informació, sense revelar res de la seva vida, perquè no sapiguem gaires coses d´ells.

Un dels canvis més extraordinaris que han viscut les ciutats té a veure amb la nostra relació amb els veïns. Durant una gran part del segle XX, fins a més o menys els anys 80 i 90, els veïns solien ser inamovibles, canviaven poc i tothom els coneixia (un dels malsons d´aquells anys, per cert, era la tirania de les mirades inquisitives d´aquests veïns que espiaven a tota hora els altres). Però al mateix temps, aquesta immutabilitat en la presència dels veïns ens donava una tranquil·litzadora sensació d´estabilitat i de permanència. El món, d´alguna manera, ens semblava més sòlid i més segur. I aquesta sensació d´estabilitat és justament la que ara ha desaparegut. I pitjor encara, amb l´a­pa­rició dels pisos de lloguer turístic gairebé ningú pot saber qui li tocarà de veí, no només a l´estiu -quan això és més o me­nys el normal-, sinó a l´hivern i en els edificis on se suposa que el veïnat hauria de ser més estable. Aquesta nova situació és la que ocasiona desconfiança, antipatia i recel entre els habitants de les ciutats. I a­questa nova situació és la que estan ex­plo­tant els demagogs apocalíptics i els na­cionalistes xenòfobs amb les seves campanyes indiscriminades contra el turisme.

Ningú pot ignorar que molts negocis hotelers exploten de forma inhumana els seus treballadors. I ningú pot negar que els veïns tenen dret a viure amb un mínim de tranquil·litat. Però la irrupció d´aquests suposats defensors del «dret a la ciutat» -que ningú sap en què dimonis consisteix exactament- només demostra que hi ha gent disposada a manipular de forma descarada les pors i els recels dels ciutadans. No és casualitat que la majoria d´atacants del turisme siguin nacionalistes furibunds i per tant xenòfobs i supremacistes. No és casualitat que creguin en una visió infantiloide de l´anticapitalisme en què l´activitat empresarial i el benefici econòmic es consideren pecaminosos. I no és casualitat, en fi, que tots ells creguin en la xerrameca anticapitalista amb el mateix fervor amb què el meu veí estiuenc creu en la paraula de Jahvè.