El silenci va arribar a la platja a través dels sorollosos mòbils. De sobte, hi havia més gent de l'acostumada observant el seu. Alguna cosa estava passant. Miressis on miressis, veies pantalles a les mans i gestos de preocupació. La notícia saltava d'un para-sol a un altre.

- Un mort i 13 ferits.

Es parlava en veu baixa, de la manera en què es transmeten les confidències i els condols

- Un atemptat a Barcelona. Una furgoneta, a la Rambla.

La platja anava quedant en silenci. Les gavines, estranyades per la recança que planava sobre els banyistes, no s'aventuraven, com altres tardes, a caure en picat sobre el berenar dels nens. Alguna cosa estranya passava allà baix. A mesura que transcorrien les hores, augmentava el nombre de morts, i de ferits. La gent que passejava per la vora, advertida també de la tragèdia, tornava a la tovallola amb expressió greu per comprovar a través del seu propi mòbil el que acabava d'escoltar. N'hi havia amb més cobertura que altres. Alguns mitjans digitals es limitaven gairebé al titular. La confusió lògica de les primeres hores. El desassossec.

La tarda començava a caure, el sol a declinar. Veies aquí i allà cossos que s'aixecaven, recollien aquest petit territori nacional que és la tovallola, la sacsejaven en silenci i enfilaven la sortida. Les famílies tancaven els para-sols, ficaven els estris a les bosses de platja, a les motxilles i caminaven en grup cap al pàrquing. Els nens, pressentint, com les gavines, que alguna cosa estranya passava, no corrien uns darrere d'altres, no cridaven, no reclamaven el gelat de costum.

- Tretze morts i una seixantena de ferits.

Les xifres pujaven al mateix temps que el mar es retirava. S'havia fet de dia a les 7.30 i la posta de sol seria a les 21.20. La baixamar, a les 20.43. En aquells dies, tot i la temperatura, excel·lent, amb prou feines quedava ningú a la platja. Els excessos de realitat, paradoxalment, detenen la realitat. El silenci com una forma de pietat per aquells als quals ni tan sols coneixíem.