Dos ismes marcats per objectius aparentment similars en la seva formulació però oposats en la forma d'assolir-los. La cerca d'un estat propi per motius històrics i identitaris amb procediments ben diferents. El primer, per via de la política, el diàleg i la negociació, el segon, a través de la violència i la coerció. Democràcia versus totalitarisme. Hom podria pensar que s'han trobat espontàniament en un punt sense retorn o que han convergit intencionalment per minar un dels dos. Les casualitats van escasses i l'atemptat al cor de Barcelona de dijous passat és una mostra d'estratègia cruel per debilitar l'esperit entusiasta d'una ciutat oberta, acollidora, que respira llibertat i cultura, banyada pel Mediterrani i capital del procés sobiranista català. Deia la filòsofa hongaresa Agnes Heller, supervivent de l'Holocaust, a El País Semanal d'aquest cap de setmana, que «l'islamisme radical és una ideologia totalitària que té les de guanyar vers les democràcies liberals com les del vell continent, naïfs perquè creuen que tot el món comparteix la seva mateixa visió». El que ve a dir en un estil més prosaic és que Occident trigarà a trobar la fórmula per eradicar el terrorisme islàmic mentre no es posi en la pell dels joves que es «radicalitzen», sotmesos a un rentat de cervell exprés. Tot apunta que l'imam de la mesquita de Ripoll, suposat cervell dels atemptats, va adoctrinar en un temps rècord els joves causants de la matança, després de tornar d'un viatge a Bèlgica. S'havien escolaritzat en català i educat en els valors que ens són propis. No queda més remei que fer-nos la pregunta de què va passar per la ment del terrorista que va llançar la furgoneta sobre la gent que passejava tranquil·lament per la Rambla. La falta de remordiment unida a l'absència d'empatia són una obvietat insuficient.
