La Blau era, bé, encara ho és, una dona bonica, extremadament llesta i egòlatra. Caracterològicament rocosa. De joveneta l'orgull li encenia amb gruixuts tions el foc de l'ambició. Era tan espavilada que dissimulava amb hipòcrita modèstia els seus propòsits i aconseguia caure bé a les seves amigues i a tothom.

Dotada d'una capacitat innata per la manipulació de la gent demostrà aviat unes aptituds extraordinàries pel lideratge i sempre va ser la cap de la colla indiscutible amb el consentiment amable de les amigues. Planificà les cobdícies de poder a mitjà i llarg termini. Les primeres les assolí amb facilitat anguilejant hàbilment entre les bones persones; les segones li exigiren més enginyeria mental, puix que s'havien de realitzar al cap d'uns anys. Tanmateix, ho escric ja: la Blau finalitzà totes les fites amb èxit.

La seva capacitat per racionalitzar-ho tot, qualsevol situació per inèdita que fos i neutralitzar els impulsos, la convertien en una noia assenyada, que no es movia per passions primàries com les seves companyes; Tenia cares assajades, que se les posava quan corresponia, així doncs, en un tràgic accident amb morts de persones volgudes, aparentava un fals dolor intens i commovedor; si es tractava d'una celebració festiva simulava un somriure atractiu. No passava mai desapercebuda.

L'instint egoista d'agradar, de seduir, l'aplicava enganyosament a dojo, però en realitat la idolatria se la guardava tota per a ella mateixa. Està tan ocupada per ser la que vol ser que no hi cap ningú més dins seu, qualsevol càrrega humana seria una nosa. Tanmateix escenificava perfectament bé que sentia afecte per persones que l'interessaven de les quals podia treure profit.

Mai no va perdonar la vergonya d'haver nascut en un ambient rural endarrerit en un un poblet insignificant. Quan va veure les joguines de les nenes de famílies benestants es va prometre que mai indultaria la vida, ni els pares pobres i ignorants que l'haguessin portat al món; els odiava i mai tindria compassió per ells. No havia triat aquesta vida, la vida l'havia triat a ella i ella l'havia d'adreçar, de corregir amb talent, esforç, intuïció esmolada i voluntat incansable. No estimà mai a ningú així evità els greus inconvenients que provoquen els lligams sentimentals interpersonals.

L'únic que aprovava dels seus pares és que haguessin tingut la correcció de no haver de suportar un germà. Ser filla única li reportà més avantatges que inconvenients. Quan es va dedicar de ple a la política va saber capgirar el seu passat rural i el transformà en un privilegi tot fent campanyes electorals presentant-se com «una dona del poble». Ho va saber explotar de forma tan intel·ligent que convencé els votants que era la filla adorable, feta a ella mateixa, fervorosa i digna filla dels seus pares, uns bons jans.

Perquè ella es mereixia haver nascut en una classe adinerada d'un carrer elegant de la ciutat, per aquest motiu aspirava a fugir del poblet a la més petita ocasió. El seu maneig de les situacions i dels homes era formidable; aprofitava qualsevol circumstància per sobresortir i fer-se valer. Aconseguí per influència d'un banquer, a canvi de favors sexuals, una bona feina en una empresa d'una ciutat important. Sempre se serví del seu esvelt cos com una eina d'atracció infal·lible per obtenir beneficis.

La Blau, en poc temps de treballar-hi va escalar, com magnífica llepona, als llocs de direcció. Es convertí en una executiva agressiva, capaç de trair a qui fos a fi de culminar els seus objectius. Sabia ensarronar amb picardia a tothom, menys al seus pares que la coneixien molt bé perquè havien rebut sistemàtiques humiliacions, però se l'estimaven, senzillament perquè era la seva filla. El pare sovint li comentava a la muller que la filla era de la pell d'en Barrabàs i es preguntaven com podien haver engendrat aquest monstre.

Mai va presentar als pares els amics urbans; els anava a veure poc i d'amagat. Una vegada els va veure venir per un carrer i descaradament canvià de vorera per no haver-los de presentar als companys. Els pares simularen no haver-la vist. Va conèixer molts homes, calcats a ella, ambiciosos, aprofitats, cínics i d'aquests fugia perquè no volia entrebancar-se amb ells i malversar energies. No es podia permetre embolics que la distraguessin de la conquesta del poder.

Va amistançar-se amb homes idealistes, aquells que viuen als núvols i si algun cop un d'ells li plantà cara per qüestions de parella, el pobre tenia perduda la guerra en el moment de declarar-la, perquè posseïa un control empíric tan acurat de la realitat, que li permetia amb mentides creïbles justificar-se de tot.

Com que la Blau disposava de grans dots resolutives no passà desapercebuda i un partit considerà que era un «animal polític» i la presentà com a candidata a l'alcaldia. Va ser quan tornà als orígens camperols i es deixà fotografiar pels mitjans informatius al costat dels seus estimats pares i acompanyada de familiars i amics. Destacava el paper educador dels pares i condició de dona del poble.

Tant en el període electoral com després de la seva proclamació com a alcaldessa la Blau sortia sovint per la televisió. El seu pare, home ferreny i rude, sotmès a forts i incontenibles rampells de mal geni, una nit, quan va veure la seva filla a la pantalla agafà l'escopeta de cartutxos i d'un tret matà el televisor.