Enamorats de la mort aliena i fins i tot de la seva, els soldats de la Guerra Santa acaben de deixar un altre reguitzell de cadàvers a la Rambla de Barcelona. Mesos abans havien fet el mateix -i pel mateix mètode- a Niça, a Berlín, a Londres i a Estocolm, ciutats pecadores sobre les quals van caure les rodes de purificació de camions i furgonetes llogades per aixafar els infidels.
Res de nou hi ha en aquesta excitació que a alguns els produeix la mort, per més que aquest impuls resulti una mica anacrònic a hores d'ara del tercer mil·lenni. La religió i la pàtria han estat històricament les principals causes de mortaldat al món. Molt per sobre de la pesta bubònica o de qualsevol altra afecció desencadenada per causes de les que solem anomenar naturals.
Aquesta manera de fer dels gihadistes és pura necrofília, concepte que l'Acadèmia defineix com a atracció per la mort o per alguns dels seus aspectes. També com el plaer eròtic que alguns trastornats troben en la producció de cadàvers.
Freud va descriure aquesta pulsió d'«odiar i aniquilar» com una disposició agressiva de l'ésser humà que, al seu parer, constituïa «el més gran obstacle amb què ensopega la cultura». En l'enfrontament entre Eros -el amor- i Thanatos -la mort-, el primer d'aquests impulsos tendiria a la cohesió i la unitat; mentre que el segon apostaria per la destrucció que converteix l'estat orgànic en inorgànic. O a una persona en difunt, per dir-ho de manera més planera.
Als devots més extremats d'Al·là, que sens dubte són minoria, els fa trempar la mort. La dels altres, és clar; però també la pròpia, que en el cas de l'Islam porta com a recompensa setanta-dos verges al cel. És així com el bon mahometà podrà fornicar en l'altre món tot el que no ha pogut fer-ho en aquest, potser per falta d'habilitats.
Altres religions van tenir el seu moment de mort i tortura en temps de la Inquisició, un suposar; però el pas dels anys i l'arribada de la civilització els ha fet adoptar formes més raonables de comportament. No és el cas de certes creences islàmiques el calendari el qual, potser no per casualitat, va encara per l'any 1438, enfront del 2017 de la cristiandat i el 5777 del judaisme.
Els que prenent el nom d'Al·là en va segueixen obstinats a sembrar de mort i desolació els carrers d'Europa, Amèrica i el món en general són gent essencialment anacrònica. Viuen encara en l'Edat Mitjana, època en la qual la tolerància -avui virtut elogiable- s'interpretava com un signe de debilitat. Són espècimens d'un altre temps per als quals les idees i/o creences dels altres representen una flonjor pròpia dels heretges; i la llibertat, un dels molts pecats que afligeixen al corrupte liberalisme d'Occident. No hi ha raó per discutir amb els infidels, si se'ls pot convèncer a trets, mitjançant bombes o aixafant sota les rodes d'una furgoneta.
Així és com ha nascut l'Estat Islàmic que s'atribueix la massacre de Barcelona, al costat de Al-Qaeda i altres franquícies d'aquesta pròspera indústria dedicada a la fabricació de morts. Cap culpa d'això tenen els musulmans en general, naturalment; però potser haurien de protestar amb més energia pel que altres estan fent en nom seu. No fos cas que els atacats acabin per ficar-los a tots en el mateix sac que els marits de la mort.
