La paraula que circula

24.08.2017 | 10:45

El recordat escriptor Pere Calders explicava que un dia es va presentar un estudiant de periodisme a casa seva, proveït d'un magnetòfon per fer-li una entrevista; primer, l'estudiant li va demanar que li digués quines coses solien preguntar-li, quan algú li feia una entrevista. Ja ens podem imaginar la cara d'estranyesa que va posar-hi l'escriptor, i amb aquella finesa d'amable humor tan seva, va sacsejar l'estudiant: «Però, a tu, no se t'acut res?» Segur que l'estudiant va conservar una bona lliçó d'aquella primera entrevista.

Sovint es poden llegir, escoltar o veure dues persones que fan circular paraules, diàlegs, entrevistes i etcètera, que fan pensar en un estudiant que tot just comença; la paraula que circula pot ser palla sense gra, expressió sense esma. Un entrevistador hauria de tenir present allò de Pere Calders: acudir, és a dir idea, pensament, potser l'imprevist, o un impuls, i treure-li suc. La conversa és un intent d'aprofundir el recurs universal de la curiositat que el lector o espectador a vegades ja el té, però sempre cal renovar-li, perquè si no, passarà que plega de llegir o d'escoltar. Entrevistar és fer servir una eina de cultura viva, un fet social com és la relació entre persones i donar a conèixer personalitats i tarannàs, si es vol i si es pot.

La gent gran recorda aquell gran entrevistador que va ser Manuel del Arco, anys cinquanta, columna del Diario de Barcelona, unes entrevistes amb poquíssimes paraules, ben comprimides i essencials, vertaderes peces d'un periodisme popular i engrescador. Ja més cap aquí, als inicis de la televisió, el gènere de l'entrevista va tenir una brillant presència. Per un costat, Joaquín Soler Serrano, una temporada d'entrevistes memorables. I Montserrat Roig Fransitorra, a una altra cadena,va posar segell personal a l'art d'entrevistar i va convertir el seu programa en obligada i magistral referència; ella va comprendre la responsabilitat que comporta aflorar els trets d'una persona, i preocupada per la qualitat de la feina ho confessava: «A la primera entrevista m'angoixava quedar-me en blanc i dir alguna beneiteria». El programa, que es deia Personatges, expressava plenament aquella relació ideal entre qui pregunta i qui respon, que pot tenir quelcom de pugna dialèctica; la paraula, el breu silenci, el to, els cantells d'una personalitat, tot és objecte de descoberta, d'obertura, però no se sap fins a on.

Una vegada Modest Prats va fer una entrevista a Joaquim Nadal, que es va publicar a la revista Serra d'Or; entrevistador i entrevistat ja eren bons amics, es coneixien i molt bé, i Modest Prats va manifestar que, durant l'entrevista, s'havia hagut de violentar més d'un cop per reprimir les ganes de comentar les respostes de Joaquim Nadal, però –deia– «he volgut guardar les regles del joc»; és a dir, afilar les preguntes i no donar opinió pròpia.

Actualment TV3 ofereix un bon programa que fa apreciar el valor de la paraula que circula, entre dos. « Estranyes parelles» presenta dues persones, dona i home, d'activitats professionals ben diferents, que fins a aquest moment de la presentació no es coneixien; i quan són presentats descobreixen que tenen molt per parlar-se, dialoguen. S'entrevisten, molt educadament. (La trobada, però, té lloc en un dinar ben servit per cuiner de renom i aquest també vol explicar l'elaboració de cada plat. Ho embolica, doncs, distreu. Potser caldria fer cada cosa al seu moment).

Els altres tenen dret a la nostra paraula. Serà qüestió d'expressar-la plena de vida,de veritat, i no haver de fer aquell prec de Michel Quoist: «Perdoneu-me d'haver parlat sovint i no dir res.».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema