En Lluc va obrir els ulls i es va trobar abraçat al coixí. Es va aixecar del llit sobresaltat i es va apropar a l'armari. La porta interior, la porta que s'obria a totes aquelles cambres oníriques o interdimensionals ja no hi era, s'havia esvaït. I ell es va quedar allà, palplantat, desorientat, pensatiu, durant alguns segons. «Quin somni més absurd», va pensar. Va dutxar-se, es va vestir i va sortir de casa. Era diumenge i després d'una setmana tan estranya necessitava sortir i esbargir-se. Va decidir que aniria xino-xano fins al camp, a buscar aire fresc, pau i tranquil·litat, i potser a fer un bany al riu. Ho necessitava perquè d'ençà que s'havia llevat, el tenia segrestat una sensació d'angoixa asfixiant. De fet, va ensopegar amb un home gran sense adonar-se i el va fer caure a terra. En Lluc el va ajudar a reincorporar-se a corre-cuita; l'home va respondre que no passava res, que ell també anava despitat, i li va agrair el gest. Uns segons més tard, reprès el pas, el va reconèixer: era el iaio del passadís, l'ancià de la bacanal romana. I es va girar de sobte, com si cregués haver trobat la solució a tot aquell misteri, però ja no el va veure més. El cap li bullia pensant en aquella coincidència i va trigar a adonar-se que el seu rumb havia canviat, que alguna força desconeguda l'havia arrossegat fins a l'entrada de l'hospital. Estava nerviós, intrigat, excitat. El seu cor bategava cada cop més accelerat. L'instint el va fer pujar fins a la tercera planta conscient que estava molt a prop de la veritat, d'entendre-ho tot, i en veure una infermera que sortia d'una de les habitacions, s'hi va atansar.

- Hola, em dic Lluc i...

- Ho sento, ha fet tard. Ha mort a la matinada -va interrompre'l abans que pogués acabar.

- Com diu?

- La Laura, la nena a qui busca. La coneixia, no?

- Sí, més o menys... -va assentir totalment confós.

- Una història molt trista; feia molts anys que estava malalta. Va dir que vostè vindria i demanaria per ella. Pensava que seria un deliri i sembla que no, que és real. Em va fer prometre que li donaria les gràcies per ajudar-la a saber. Molt estrany, tot plegat... Sap què volia dir?

- Sí, crec que sí... -va respondre en Lluc emocionat-. Però... i els seus pares?

- Pares? Era òrfena. No va tenir mai ningú, pobreta.

La infermera va marxar d'allà i ell, engolit per la immensitat d'aquell passadís fred i inhòspit, completament sol, va començar a plorar.

Aquella mateixa tarda va trucar als seus pares, al seu germà i a un parell d'amics per dir-los que els estimava. Tots es van pensar que li hi havia passat alguna cosa greu. De vegades ens costa dir a la gent més propera el que sentim, ho donem per fet, però amb això no sempre n'hi ha prou. Hi ha gent que no té tanta sort. En acabat, va estirar-se sobre el llit i va adormir-se quasi a l'acte. La porta de l'armari es va obrir lentament i un xivarri caòtic es va fer sentir des del seu interior.