En vigílies de la publicació de la seva última novel·la sobre Smiley, un llegat d'espies, l'inigualable John le Carré li deixa anar al New York Times que «l'única cosa que uneix Occident és la por». Aquest mateix dia, un atemptat d'Isis rep a Barcelona l'eslògan cohesionador «No tinc por». L'autoritat es felicita d'aquest enunciat més breu que un tuit, perquè «No tinc por» tampoc compromet a res. Al contrari, descarrega sobre cada individu la resolució del drama col·lectiu.
Enfront de la impostada refutació de la por, convé sortir en defensa d'una habilitat inseparable de la nostra supervivència. Aquil·les, Lanzarote del Llac i James Dean han estat portaestendards de l'estoic «sine metu nec spe», però l'absència de la por comporta la desesperança. Vides envejables per intenses, però forçosament breus. «No tinc por» és una temeritat que s'aproxima al següent atemptat en lloc de prevenir-lo.
La por és un excel·lent senyal d'alarma, que hauria estat útil a Barcelona per evitar la furgoneta de la Rambla, a Madrid contra l'11-M i a Nova York contra l'11-S. En tots aquests llocs, a més de Londres, París o Brussel·les, es va preferir la desinformació a què condueix l'alegria desproveïda de temor. La pregunta no és si algú té por, sinó si s'ho pot permetre donades les raons objectives per l'ensurt. I aquí nia el parany del «No tinc por». No estaria de més un calfred mínim, davant amenaces indubtables de les quals convé protegir-se.
La negació en si mateixa desaconsella aquest eslògan. Cap tornada similar s'ha construït des d'un «no», que precisament denota temor i desconcert. En el referèndum del Brexit se sabia que l'afirmació sortia amb notable avantatge, i per això es va evitar el codi binari d'un «Vol vostè romandre a la Unió Europea?» A més, i tornant als atemptats recents, a què desmentir amb tant èmfasi quan és més efectiva i afectiva l'al·lusió indirecta del «Je suis Charlie», que reemplaça l'hostilitat cap a l'assassí per una encesa defensa del assassinat. La prevenció augmenta quan el crit marcadament individual i egoista «No tinc por», segons correspon al mil·lenni de l'ego, arriba a la dimensió d'un clam global. En aquest instant acomiada una sensació de terror.
«No tinc por» resol un problema sense afrontar-lo. Ni l'anomena. Tenen por els cent ferits supervivents dels atemptats? Se'ls nega el dret a un saludable por als familiars de les víctimes? L'eslògan és un sinònim del castís «Aquí no ha passat res», i en aquesta tramitació d'urgència del terrorisme islàmic rau el seu principal inconvenient.
Quant a la virtut amb pretensions d'absolut, l'absència de por estalvia precisions. Malauradament, l'Occident es basa en la meticulositat, en l'escrutini, a la incontinència preguntaire heretada de l'impàvid Sòcrates. La propensió inquisitiva, no sempre inquisitorial, requereix més que una papirotada.
En contra de l'orgullós lema «No tinc por», els dies transcorreguts des del dia 17 del mes 1 + 7, de l'any 17 a les 17 hores es caracteritzen per la resistència a anomenar que ha passat. Negar els temors té el seriós inconvenient d'esquivar un perill real que es vol ometre, i que es diu gihadisme. Fins i tot se celebra el caràcter expeditiu dels Mossos en liquidar a una ordre sense danys col·laterals, quan els atemptats també demostren que Catalunya disposa d'un terrorisme islàmic a l'altura de qualsevol Estat europeu. L'ha encunyat i l'ha bressolat, igual que la majoria de nacions d'Occident.
Quan Rajoy anuncia des de la seva inconsciència discursiva que «recuperarem la llibertat», és obligat sentir alguna cosa semblant al pànic, perquè ningú havia anunciat que la societat hagués deixat de ser lliure. Seria preferible tenir por, i atrevir-se a publicar les caricatures de Mahoma, que presumir de valentia però abstenir-se d'esmentar si hi ha hagut un canvi en el rànquing de les úniques religions veritables.
La por no mata, però la mort fa por. Sobretot, quan es rescata la possibilitat que un col·lectiu no insignificant es crea amb dret a vessar la sang on li convingui. No és temps de valents d'opereta, i els educadors de Ripoll ja han demostrat que els resultats de l'amanssament dels tigres són sempre desoladors. «No tinc por» equival a «El rei no està nu», per això ha estat unànimement acceptat pels governants. Per cert, els pilons són el primer símptoma d'una por pesada, rondinaire, ominosa.
