Cartes

27.08.2017 | 06:30

Anglès, sense Concert de Gales

Pere Espinet i Coll portaveu del grup municipal PAU (Per Anglès Units) anglès
Anglès fou bressol de músics i orquestres, sobretot abans de la Guerra Civil, durant i també en la postguerra. Així van sorgir els emblemàtics Black Blue Jazz i L´As d´Anglès, que fou pionera en les noves tecnologies i fou la primera que va emprar els altaveus. Durant els dies de les Gales, delectaven els anglesencs, els veïns i convidats amb uns esplèndids concerts de Festa Major, on les orquestres de renom, com La Principal de la Bisbal, Els Montgrins, etc., demanaven de participar-hi per tal de competir amb Les Orques d´Anglès i així veure qui es posava el públic a la butxaca. Malauradament, això ja és història i enguany ens tornarem a quedar sense els tradicionals Concerts de Gales, que se celebraven el dilluns i eren presenciats per més d´un miler de persones.  
Esperem que, en les properes Gales, l´Ajuntament consideri aquesta opinió i agrair de tot cor als voluntaris, col·laboradors i al personal municipal la feina que duen a terme per fer possible aquestes Gales 2017.


Poc humans
Cristina de Ribot Saurina GIRONA
El darrer 17 d´agost Catalunya va patir un atemptat. Un islamista radical de Ripoll va prendre un camió dirigint-se a la Rambla de Barcelona i allà va assassinar una tretzena de persones.
No puc acceptar el fet, que la religió sigui una excusa per matar, que segons les seves lleis, per entrar al Paradís has d´assassinar i convertir-te en un màrtir.
Quina classe de Déu permetria que matéssim per la Fe? Quina classe de Déu promouria l´odi? El meu Déu va morir per mi i per tots els homes de la terra, ens va estimar fins a donar la seva vida per la nostra salvació.
El meu Déu no exigeix, dona opcions, el meu Déu ens ensenya un model de vida per adquirir la felicitat, un model de vida que s´aconsegueix amb el manament més important, estimar.
Cada dia escolto comentaris desagradables en contra els musulmans, els han posat a tots en un mateix sac. És veritat que tindran cultures que els occidentals no entendrem mai, però també nosaltres tenim costums diferents, i no per això hem de ser criticats.
El que intento dir és que no tot és blanc o negre, que perquè uns quants mal nascuts hagin malinterpretat l´Alcorà, o s´hagin deixat influenciar per corrents radicalitzades sense sentit no vol dir res, no tots són així.
No puc acceptar el fet, que durant l´atemptat i haguessin persones tan deshumanitzades, que fessin fotos a les víctimes, aquests són tan poca persona com els mateixos assassins.
Tampoc puc acceptar els comentaris difamatoris que alguns espanyolistes varen tenir en contra d´aquestes víctimes catalanes. Perquè no importa el color ni la nacionalitat, no importen les diferents ideologies, tots som persones, tots mereixem viure i ser respectats.
I la vàlua humana? I el dret a viure? Ningú n´hauria d´estar exempte.


Soc un home afortunat
Joan MARTRA PUIG GIRONA
El dia 9 d´agost vaig entrar a urgències a l´hospital Trueta de Girona. En arribar li van dir al conductor de l´ambulància que hi havia una hora i mitja de retard. Varen entrar-me amb la camilla de l´ambulància i em van posar al passadís dret a esperar.
Dues hores després em van portar a un «box», van passar-me a una camilla de l´hospital i em varen tornar al passadís d´urgències; van pujar la barana i en aquell moment vaig perdre el meu dret constitucional a la llibertat, perquè aquella barana no va tornar a baixar fins 21 hores després, sense poder posar els peus a terra. Per orinar havia d´avisar algun sanitari que passava i demanar-li una ampolla, que m´aixequés de la camilla i, un cop orinat, avisar-ne un altre per buidar l´ampolla. A la tercera vegada em vaig orinar a la camilla i al passadís, em van canviar de roba, davant de tothom i, per tant, vaig perdre el meu dret a la intimitat. Mentre, la meva família que m´esperava a fora no podia veure´m ni ajudar-me, perdent el meu dret a la família.
Els sanitaris estaven treballant al 150% i no donaven l´abast. En queixar-me, un d´aquells magnífics sanitaris em va dir que em queixava contra ells, però ells no n´eren responsables, només que ells eren a primera línia. Tenia raó.
Per què soc afortunat? Doncs perquè n´hi havia que ni tan sols tenien camilla i que portaven tantes hores com jo, esperant en una cadira de rodes.
21 hores després, quan em van pujar a l´habitació, havia patit molt més per la forçada posició, que no pas per la malaltia, que no sols no curava, sinó que s´havia agreujat, deixant-me més baldat que quan havia entrat.
No perdono els miserables que van donar l´ordre de maltractar-nos comparable al que es feia a l´edat mitjana o a règims del segle passat, on es posava presó.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema