Si mirem el mapamundi des de Mauritània fins a l'Afganistan, veurem que el món islàmic forma una mitja lluna que envolta el sud d'Euràsia. Ben just descobrim en aquesta franja un país que no estigui sotmès a sacsejades catastròfiques. Gairebé tots han estat desestabilitzats, d'un en un, per polítiques errònies. Mentre això sigui així, no podrem aspirar a viure tranquils. Si no és el terrorisme, seran altres problemes. Però la petita península europea no pot voler viure al marge del destí de la immensa terra amb la qual limita. No podem pretendre que la humanitat que ens envolta s'enfonsi en l'angoixa i la ruïna i nosaltres no ens n'assabentem. Des de fa mil·lennis, això no passa. Avui encara menys. Una forta cadena existencial, produïda per infinits llaços humans, unifica històries disperses, alguns dels membres poden estar en qualsevol dels països d'aquesta franja de caos, i altres en alguna de les nostres capitals. Pendents d'un fil, la desesperació pot avançar a cop de telèfon mòbil o de Skype des de Karachi fins a Estocolm. Allà ja és aquí, d'una manera o altra.
Preparar un futur solvent per a aquest escenari de present implicarà examinar el nostre arsenal cultural europeu per extreure respostes adequades. L'arsenal espanyol ens donarà poques eines. Però en tenim algunes. Aviat, els nostres musulmans seran diversos milions. No podem fer com si no existissin. La immensa majoria dels que han arribat fins a nosaltres sap que han trobat una llar segura a les nostres terres i no volen convertir les nostres societats en el caos que ells van deixar enrere. Ho deia un portaveu: «El terrorisme no ens traurà el que hem aconseguit». No són ells el problema, i ho sabem. El problema sorgeix quan els seus fills miren les nostres societats sense l'experiència d'alleujament que per als seus pares va representar instal·lar-se en elles. És la generació jove i la que ha nascut aquí que ens ha de preocupar més. I sense implicar líders i famílies en les realitats públiques espanyoles, serà difícil tenir èxit.
Ells tenen els problemes de la nostra joventut, però agreujats i sense les sortides a la mà dels nostres joves. Per això els experts alerten. El risc és que el terrorisme es converteixi en una mena de cultura juvenil, que sigui una resposta al desconcert temporal que amenaça tot jove. Sabem la inestabilitat i la precarietat d'una vida jove en les nostres societats. Són encara majors en la joventut musulmana europea. Ells tenen la possibilitat de destruir-se en identificar-se amb un relat capaç d'idealitzar la violència. Una llunyana història trencada, en qualsevol moment, en qualsevol lloc d'aquesta franja de mort, pot portar la desolació a milers de quilòmetres de distància, fins a nosaltres. Quan hem vist les imatges de Síria, de l'Iraq, de Palestina, del Iemen, de Kabul, o la misèria del Marroc, això és probable.
Per descomptat que es tracta abans de res d'una guerra civil interna al món islàmic en la qual són massacrats els seus mateixos correligionaris. No obstant això, va ser despertada pels nostres errors. En tot cas, hi ha mil maneres d'explicar aquesta història i aquesta guerra, i la immensa majoria d'elles alimentarà l'odi a occident. La història colonial i postcolonial oferirà matèria per a això, fins ahir mateix. Segur que l'imam de Ripoll va muntar un bon grapat d'aquestes històries esbiaixades per implicar els seus joves seguidors en la idea que ells formaven part d'aquesta guerra. Si no entenem que aquestes històries generen abans de res un mecanisme d'intensa solidaritat sectària, llavors no comprenem el salafisme. Aquesta solidaritat reforça altres vincles existents fins a generar una comunitat de mort. Mirem els cognoms d'aquest grup català. Tots estan teixits de forts llaços de sang, germans amb germans.
Les mares poden plorar. Però què són els pares quan la superioritat del jove s'acredita en el fet que ell té respostes absolutes i una causa per la qual morir? Una solidaritat més forta que la familiar s'obre camí en aquesta comunitat secreta que una autoritat vincula, amb la seva densa muntanya d'històries. Per un dia aconseguiran la glòria que respon a la megalomania juvenil. Qualsevol dels escenaris europeus s'assemblarà als escenaris dels seus germans de Bagdad, de Damasc: allà com aquí, la sang pels carrers i els màrtirs. I ho hauran fet ells. Així es farà visible la unitat d'experiència entre els nous germans. Nosaltres, que no tenim ni la més mínima notícia d'aquests vincles, apreciem només la irrupció de la barbàrie amb tot el seu sinistre potencial. Ells viuen en aquests escenaris mentals des de mesos. Això que per a nosaltres és absoluta barbàrie, per a ells és vida quotidiana. La seva funció és alliberar-se d'una societat que ja els resulta per complet aliena. No hi ha condicions socials especials per a explicar aquest fanatisme. Només hi ha condicions psíquiques. I en elles fa estralls la màgia de la paraula.
En efecte, no cal imaginar sinistres poders a l'ombra que mouen els fils des de llocs coneguts. Encara que n'hi hagi, i encara que paguin esbirros, aquests són eficaços quan connecten amb els escenaris de la vida quotidiana de joves, amb les fragilitats dels seus aparells psíquics, amb les seves dificultats quotidianes, amb els seus sentiments i afectes. Sense aquesta política d'afectes, només amb l'odi, no s'uneixen dotze joves camí de la mort. Ha de mediar una paraula màgica i cínica que tradueixi l'odi en vincle, en emulació, en solidaritat, en honor. D'aquí brolla la probabilitat d'una evolució psíquica capaç de sublimar el crim en acció gloriosa. ¿Hem oblidat que aquestes mateixes tècniques van nodrir de joves bascos la lluita armada generació rere generació durant mig segle? Un grup de joves és portat avui a un crim de masses suïcida amb la mateixa facilitat amb què altres van ser portats a l'assassinat. Com llavors vam superar el problema, ara ho farem també. Si no ens equivoquem.
En tot cas no podem deixar de preguntar-nos: Com aquests joves van acabar en mans d'un expresidiari, d'un aventurer? No té res a fer a l'Estat sobre això? ¿Res a examinar respecte d'algú que estarà dotat d'autoritat pública i emprarà la paraula amb tot el seu potencial màgic? Com és natural, la nostra societat no està en perill per això. Avui com ahir només estan en perill les nostres vides. Però una de les formes més evidents de demostrar la inutilitat d'aquells crims del terrorisme etarra va ser respondre com una societat unida, capaç d'identificar de forma clara els seus valors fonamentals. Això va significar abans de res respondre amb el dret. Ni prejudicis, ni venjança, ni judicis prematurs i sumaris a col·lectius. No vam condemnar llavors els bascos, ni vam condemnar els nacionalistes. Vam condemnar els assassins. Vam saber distingir entre la gent de pau i els violents. Ara ho farem també. Això ens concerneix com a espanyols. El terrorisme etarra es va equivocar en pensar que tenia davant una societat fràgil, que no aguantaria la pressió. Al final va haver de reconèixer que no era així. La paraula que traduïa l'odi en honor va perdre la seva màgia.
Però cal preguntar-se si som la mateixa societat que va saber arraconar ETA. Hem de recordar que l'atemptat d'Atocha va produir una societat dividida durant una dècada. Això no pot repetir-se. D'això depèn la nostra democràcia. Els nostres Estats en la seva llarga història van ser pensats i dissenyats per produir homogeneïtat. Ara hem de pensar-los capaços d'administrar heterogeneïtat. No obstant això, tenim dificultats per administrar la nostra pròpia complexitat històrica, les nostres diferències de memòria i de comprensió de la pàtria. Ara haurem d'atendre una nova complexitat, quan no hem resolt del tot la vella. Però potser resoldre aquest nou problema ens ajudi a dimensionar les nostres diferències, des de la consciència que serem més febles si les extremem. Sortir bé d'aquest doble repte exigirà molta prudència, discreció i sobrietat. I mantenir el cap fred davant els energúmens que recepten arcaismes violents. Aquesta és la tasca d'un dol espanyol pels morts de Barcelona.
