Guerra fantasma

27.08.2017 | 06:30

Quan va succeir l'atemptat de Barcelona em trobava en això que en diuen una «gran superfície» de Girona. La gent revisava els mòbils i feia comentaris. Va durar menys de cinc minuts, després va seguir comprant, atestant els carrets. Molts semblaven commoguts, i ho estarien durant dies, cosa que no impedia continuar amb la rutina.

El món hauria de detenir-se davant tanta mort i bogeria. Allò havia passat a menys de cent quilòmetres, per uns terroristes que procedien de la província de Girona. La cultura actual té el poder de generar anticossos davant de qualsevol succés amb la finalitat que la seva commoció no descarrili la rutina. No hi ha temps per lamentar. No hi ha temps per al dol.

Sembla del passat remot quan una nació enviava una declaració de guerra a una altra. Els ciutadans eren conscients que hi havia una guerra, que la vida, des de llavors, no seria igual, i que molts d'ells moririen al front, emigrarien si les tropes enemigues aconseguien les costes i passarien nits en blanc escoltant el xiulet de les bombes.

La guerra ja no és la mateixa. Sembla no existir fins que, d'un dia a l'altre, existeix. Té aquesta propietat de tornar-se irreal i llunyana per confondre's amb la monotonia quotidiana. Per fondre's en la vastitud de notícies esdevingudes en racons llunyans del món. Llavors, de sobte, com un fantasma, apareix. Els atemptats de Barcelona són aquest recordatori que vivim immersos en un particular conflicte bèl·lic. Una guerra que no té front, o millor dit, on tots els fronts són al front. I que, segons els líders de l'ISIS: «durarà fins a la fi del món».

Ens hem tornat capaços d'adaptar la nostra visió d'aquesta guerra al dia dia i això ens passarà factura. Per a molts ni tan sols existeix, encara que els trepitgi els talons. Molta gent sembla tan acostumada a surar en aquesta espècie d'inconscient, que fins i tot quan s'obre un front a menys de cent quilòmetres continuen en aquesta actitud que no els tocarà a ells.

Dies més tard, a la mateixa «gran superfície», es fa un minut de silenci que gela la sang i fa recordar com som de fràgils. «Bé, ja està», diu una clienta apurada a la cua.

La imatge del món com ha de ser, on amb una targeta vam pujar a les atraccions del país dels somnis, surt a la superfície entre la runa de la tragèdia i la desraó. Pragmatisme modern: que ens cobrin ja sense fer-nos esperar massa. Demà, com sempre, serà un dia més. Mentida, ja res serà el mateix.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema