Diu el manual del bon independentista que en qualsevol míting, xarxa social o discussió de barra de bar, han de sortir els fills. Un cop esgotat per avorrit i classista l'argument dels famosos 16.000 milions de dèficit, es tracta d'apel·lar a la llagrimeta filial: quin futur volem per als nostres fills, de quina manera els mirarem als ulls si fracassem, ells es mereixen un país lliure, i blablabla. De cara a l'1-O, els fills han substituït els pares i avis morts que van protagonitzar la campanya del 9-N. Llavors es tractava de repetir fins a fer adormir que havíem d'aconseguir la independència pels nostres difunts, que tant l'havien desitjada i ens miraven des del cel o des de l'infern, depenent de cada cas. I més blablabla.

Jo els comprenc. Comprenc els independentistes. Com no els haig de comprendre, si també tinc un fill petit. Quan vol jugar a futbol, no hi ha força humana capaç d'impedir-ho. Ja puc estar dormint, llegint, mirant la TV o complint amb el dèbit conjugal.

-anemajugarafutbolanemajugarafutbolanemajugarafutbol.

I hi anem, ves quin remei. I jo he tingut sort amb el meu fill, que no té inquietuds polítiques sinó esportives, però imaginin els desgraciats pares i mares de nens sobiranistes, que des de bon matí escolten els petits, nadons inclús, reclamant la independència, exigint que es mobilitzin, jurant-los que no els miraran mai més als ulls, negant-se a menjar les farinetes si el papa i la mama no criden «in-inde-independència». La majoria de pares no hi creuen, però els nens són molt pesats i, perquè callin, fem el que sigui.

No siguem durs amb ells. Però tampoc no oblidem que és mentida, que la gent que esgrimeix com a argument el futur dels fills, és la que sol tenir-lo més ben resolt. Com aquell ministre que feia al Congrés un discurs lacrimogen: «I els nostres fills! Què serà dels nostres fills?». I algú va cridar des de la tribuna: «De moment, al de sa senyoria ja l'hem fet subsecretari».