Postals d'estiu(VI) la sonya i el vell

29.08.2017 | 07:12

La Sonya se li acosta. És l'hora de mesurar el nivell de sucre. Maleïda diabetis! Amb el posat de xai degollat allarga el dit gros de la mà esquerra per rebre la punxada. La gota de sang es col·loca a l'aparell mesurador. Bip, bip, bip... Ella somriu.

Quin bé de déu de dona! L'home no li treu els ulls de sobre. Deu tenir uns quaranta i escaig d'anys ben portats. És alta, llargues cames, panxa plana, sines invisibles, boca esquifida, nas refilat, ulls verdosos i cabells bruns tallats molt curts. El vell s'extasia amb la seva forma de caminar, gairebé de puntetes, com una ballarina. Està content amb la seva assistent i vetlladora. Quina sort haver trobat aquella ucraïnesa!

La Sonya és de Lutsk, ciutat del nord-est d'Ucraïna, a la província de Volyn, a prop de la frontera polonesa. Però, l'any 1996, dos lustres després de la catàstrofe de la central nuclear de Txernòbil, situada a més de quatre-cents quilòmetres, encara tenia la por al cos. Va decidir agafar els trastets i marxar. Quan va arribar a Barcelona es va sotmetre a una revisió mèdica per descartar possibles efectes de la contaminació radioactiva. Estava sana com una rosa!

La dona, però, xerra més que setze! Lutsk és un lloc preciós, amb castell, catedral, monestirs i esglésies. Ucraïna és el país de les meravelles. Després de patir segles de dominació estrangera, el 25 d'agost de 1991 el parlament ucraïnès va declarar la independència, ratificada mesos després en un referèndum. Amb excitació manifesta, explica que el barri antic de la seva ciutat de més de dos-cents mil habitants amaga llegendes i misteris. A les excavacions de principis dels anys 70 es van descobrir més de cinquanta subterranis que constituïen un enrevessat laberint de túnels. Alguns arribaven fins als pobles veïns. Durant els atacs i setges a què va ser sotmesa, la ciutat es proveïa de municions i aliments emprant els passadissos secrets.

El vell està fart de tanta xerrameca. Li arriba l'ensopiment de cada dia. Voldria fer una becaina, deixar-se anar el cap. Branda les mans amunt i avall, a la vegada que crida perquè calli. Vaja, al seu país deuen lligar els gossos amb llonganisses! Està fart d'escoltar sopars de duro!

Ella es resigna. Tanca la boca per evitar l'esvalotament del mamarratxo. Ja tindrà ocasió de cantar-li les quaranta. S'ho empassarà tot i més. I tant que ho farà!

Ensenyarà a aquell malcriat, amb pèls i senyals, que depèn d'ella en tot i per tot. Què s'ha cregut aquesta mòmia! Un sac d'ossos que no s'aguanta dret! Un rondinaire insolent!

L'assistenta recorda quan treballava d'auxiliar d'hospital, netejant pixums i caques dels malats. A hores d'ara, aquella feina ha esdevingut una rutina diària. Quina mala sort!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema