Em fa molta mandra llegir els diaris els dies posteriors a la manifestació del 26-A sabent les motivacions partidistes d'alguns mitjans sota l'aparença de l'objectivitat i el rigor. En realitat m'avorreixen sobiranament els titulars, oposats, per descriure una mateixa realitat; tant és així, que estic optant per obviar tota informació que es refereixi a la concentració del dissabte a la plaça Catalunya de Barcelona. Els detalls prenen la categoria del fet i les bretolades d'uns quants acaparen un protagonisme injust. Trobar què hi ha de cert en tot plegat és gairebé quimèric.Em ve al cap la manifestació contra la guerra de l'Iraq del 15 de febrer de 2003. La protesta, que va superar totes les previsions, va servir per reunir a la ciutat de Barcelona dos milions de manifestants darrere d'una pancarta en què es podia llegir: «aturar la guerra és possible». Recordo la unió sense traves d'aquella mobilització, la gent cridava sota la única bandera de la Pau i l'enemic era el grup de polítics internacionals que havien près la decisió d'envair Iraq, capitalitzat pel president del Govern d'aleshores, José Mª Aznar. No vaig percebre cap altra motivació que la ràbia per estar present en una guerra sense sentit. Ignoro com es recordarà la manifestació de dissabte passat, atenent als editorials dels diaris, al conflicte de banderes, a les declaracions dels polítics o a les imatges que se'n van despendre. Però de ben segur que la proesa del Girona contra el Màlaga restarà a la memòria de molts gironins pel que suposa la primera victòria en el seu debut a la Primera Divisió, assolida el 26 d'agost de 2017. Una efemèride clara, real i objectiva per a tothom, almenys per als seguidors del Girona FC.
