Barcelona ha viscut unes setmanes molt tristes. L'atemptat ha estat una sotragada que tota la ciutadania ha pati. Els plors foren compartits, sense cap diferenciació entre nacionalitats, religions o estatus socials. Tots els països han manifestat el seu condol, tot censurant el terrorisme i adherint-se a les mostres de rebuig organitzades des de casa nostra. Els líders mundials són conscients que aquest escenari de crims, sota un crit fanàtic religiós, podia haver-se produït en qualsevol indret del món. És avui una de les grans amenaces que pateixen els països més desenvolupats.

El gran acte de rebuig al terrorisme fou la manifestació de dissabte. Centenars de mitjans de comunicació internacionals van ser a Barcelona in situ. Més de cinc centes mil persones sortiren al carrer sota el crit «No tenim por». Eren ciutadans valents, molts d'ells anònims que volien expressar la seva indignació davant l'atemptat i la solidaritat envers les víctimes. Però un grapat d'assistents, motivats per organitzacions ben conegudes, intentaren manipular la manifestació. Els morts, els ferits i les famílies no es mereixien la imatge que alguns personatges volgueren traslladar a l'opinió pública en uns moments en què Barcelona era el punt d'atenció mundial. Alguns entitats i partits independentistes s'equivocaren en voler protagonitzar un acte d'aquestes característiques. No era el dia adequat per xiular el cap d'estat ni per exhibir estelades. Tampoc era el dia perquè un grapat d'assistents amb banderes espanyoles volguessin defensar la unitat de l'Estat. També es van equivocar.

Potser no se n'ha volgut parlar massa. De ben segur, no convé... però soc un dels catalans decebuts. O si no, només cal veure les imatges de les manifestacions de París o Londres en els actes de rebuig dels seus atemptats. No cal afegir-hi gaires comentaris més, atès que resta clar que a casa nostra alguna cosa no es va fer bé.

Puigdemont és el màxim representant de l'Estat a Catalunya i és inadmissible que els presidents autonòmics del PP no es concentressin a la Generalitat i preferissin anar-se'n a la Subdelegació del govern de l'Estat a Barcelona. Això és un acte de menyspreu envers les institucions catalanes i Rajoy no ho havia de permetre. No era el dia per a discrepàncies, sinó era el dia de fer costat a la gent. A tots aquells que des del primer moment es van abocar en favor de les víctimes en aquella tarda d'un dijous estiuenc d'agost en què la majoria dels nostres polítics estaven de vacances, fora de la capital de Catalunya.

D'altra banda el govern de la Generalitat es veu massa arrossegat per la CUP, que sota el meu punt de vista no ofereix cap projecte majoritari per a un futur engrescador. Va perdre una gran ocasió. Aquesta radicalitat encomana la coalició governant que difícilment creixerà des d'unes posicions que no són les de la centralitat del país. Les víctimes de l'atemptat i les famílies no militaven en cap bandera.

Van perdre la vida, passejant en una ciutat mediterrània, oberta i plural. I a la manifestació del dissabte no calia partidismes de cap mena. Ni d'un costat ni de l'altre. En el passeig de Gràcia es va demostrar que en un estat democràtic hi cap tothom. Qualsevol persona hi pot trobar el seu lloc per molt que uns quants radicals es creguin que tenen la veritat absoluta. Des d'ara endavant, superats aquests moments de dol i de tristesa, els polítics ja podran tornar a discrepar. Que si tenim urnes, que si no es votarà, que ningú no ho podrà impedir, etc etc. Tornem a un joc de despropòsits i enfrontaments que no porten enlloc, però que el proppassat dissabte s'haurien d'haver aparcat. En memòria dels quinze morts i del centenar de ferits. Només demanàvem això.