«Jo sí tinc por»

Fernando Guerrero Barrio Girona

Després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, expressat el nostre dolor i sentiment cap a les víctimes, és el moment de demanar responsabilitats... «No tinc por» és la frase o eslògan d´aquesta massacre, però després de conèixer els errors, falta de coordinació en la investigació i la politització de l´atemptat, he de dir «Jo sí tinc por» i crec que molts catalans també.

S´ha exalçat l´actuació dels Mossos, fins al fet de concedir-los la medalla d´honor en només quatre dies, però excloent la guàrdia civil i la policia nacional, fet que demostra les diferències polítiques entre Catalunya i l´Estat, un exemple va ser la negativa de l´accés a la investigació dels Cedax en l´explosió de la casa d´Alcanar, així com el fet que els terroristes hagin estat preparant un gran atemptat durant un any, aproxidament, i que també van rebre recomanacions i alertes sobre un possible atemptat i no es va fer res per evitar-lo i l´èxit de la detenció i mort dels terroristes també es deu a la col·laboració ciutadana de la qual tot just l´esmenten, ja que sense ella no haurien localitzat l´assassí de la Rambla.

Després dels atemptats de Niça, Berlín, Estocolm, París i Londres, amb atropellament de persones, aquí no s´han protegit amb pilons les vies de vianants com la Rambla, i el que és pitjor resten importància a aquest mètode de seguretat al·ludint que si no és a la Rambla ho poden fer en un altre lloc, això és pura demagògia que em produeix gran indignació, i és que «Val més prevenir que curar».

La interacció del català en la mainada

Gemma de Luna Riera Torroella de Montgrí

Ahir vaig anar a la botiga d´en Hassan, sempre hi vaig a comprar la carn Halal, hi vaig perquè m´agrada, és molt bona i bé de preu. Jo tinc bona relació amb la comunitat marroquina del meu poble, els conec, som veïns, ens parlem.

A la botiga hi vaig trobar la seva filleta de tres anys i mig i també a la mare de la nena. Em vaig posar a parlar amb la nena, tenia un nino que era un gosset de plàstic i ella em va explicar: «El meu nino és un gosset blanc i té els ulls negres però, també tinc un altre nino que és un fantasma amb la roba blanca i els ulls negres, però, a mi m´agrada el gosset, perquè espanta el fantasma que em fa por». Vaig quedar meravellada de l´expressió de la nena parlant en català. Vaig felicitar la mare per la preciositat de nena i ella em va dir, en castellà, que no entenia el català. En Hassan parla totes les llengües del seu entorn, l´àrab, l´amazic, el català, el castellà... sap que ha d´acontentar la parròquia.

D´on ha tret el català la nena? -de l´escola! Aquesta nena, ha fet P3 a l´escola pública del poble. Amb quina naturalitat s´expressa!

Quedo bocabadada, quan vaig pel barri de La Roqueta d´Ullà i veig la mainada jugar al mig del carrer i observo com interaccionen en català amb tota la normalitat. Entre germans parlen en català!

Moltes mares d´aquestes mainades fa més anys que són entre nosaltres que els seus fills i moltes no parlen ni català ni castellà, però estan orgulloses de les interaccions dels seus fills. Em recorden els primers temps de la immersió lingüística, als anys 80, l´orgull que tenien els pares perquè els seus fills tinguessin l´oportunitat d´aprendre i parlar en català, cosa que ells no havien tingut oportunitat d´aconseguir.

Però encara ens queda molta feina a fer. Com fer una bona cohesió social?

La societat catalana hauria de prendre model de l´escola pública, sobretot, en les primeres etapes, on tothom és tractat d´una manera igualitària, l´educació i l´ús de la llengua, aporta coneixements que permeten avançar dins d´una societat un xic més justa, amb uns valors universals.

Després, perquè la societat no és capaç de conservar aquests valors. Com ho hem de fer?

Esperem les noves generacions...

Aprofitem la frescor dels arbres?

Gemma Aguyé Ribera Sant Antoni de Calonge

Amb l´excusa de visitar una exposició de Dalí vam anar a passar el dia a Ceret, situat en el Prepirineu francès a pocs quilòmetres de la frontera i refugi de tants artistes que fugien de la Guerra Civil. Està envoltat d´un rosari de poblets característics per la seva verdor i decoració floral: rotondes, fanals, ponts, tot plegat un cant a la natura digne de veure.

Malgrat el termòmetre marcava 35,5 graus(!) hem pogut dinar en una placeta, sota la frescor d´uns plàtans centenaris, com molts d´altres que ombregen els carrers de tot el poble. Una gran font central amb set caps de bestioles que no paraven de rajar acabaven de relaxar l´ambient. Tot dinant lamentàvem, que al nostre país tan proper, no tenim gaires llocs com aquest, per gaudir-los a ple estiu.

Els consistoris haurien de ser conscients que els arbres poden arribar a fer baixar més de cinc graus la temperatura i aprofitar la serva frescor natural i ara, més que mai!, convindreia que els pobles aprofitessin la seva ombra.

No ens han vençut

Juan Carlos Alonso Anglada Flaçà

Dijous va fer una setmana que uns desgraciats van intentar trencar la nostra convivència.

Certament van fer mal, molt. Però el seu intent de fer que la por s´instal·lés entre nosaltres i naixés l´odi en els nostres cors ha estat infructuós. Se´ls ha girat en contra, ja que ens han fet més forts.

No ens han vençut. Ens han fet més grans i més units. La seva mesquinesa ens ha donat més valor per combatre´ls.

Des de la pau, des de l´amor, des del respecte al diferent, seguirem amatents a la seva ràbia, però ferms en la nostra resolució de ser humans i no bèsties.

Mai podran imposar la seva follia si entenem que junts som molt més grans, molt més forts i, sobretot, més humans. Tan se val quina sigui la nostra fe. Només ha de ser la de creure en l´ésser humà. En tots els éssers humans. Només així els guanyarem. Sempre.

Per Barcelona, per Cambrils, per Catalunya, per qualsevol racó del mon on vulguin intentar imposar la seva ràbia. Per la pau. Tots junts. És necessari. És imprescindible.