Cap a la meitat dels anys 80 del segle passat, amb prou feines deu anys després de la mort del dictador Franco, es fa una trobada de presidents hispanoamericans a Madrid. En aquella època el país, des d´un aïllament obligat per la pervivència franquista en l´Europa democràtica, que tant interessava a l´estratègia nord-americana contra el comunisme, s´havia obert al món. S´havia organitzat un Mundial de futbol, l´entrada a l´OTAN i a la Comunitat Europea.

Mentre els presidents esperaven començar l´acte, el mandatari mexicà va comentar al canceller uruguaià que si havia vist el canvi del país amfitrió. En el seu cas l´havia visitat a finals dels 50, i ara no tenia res a veure amb l´època grisa i precària. El líder uruguaià va contestar que sí, i tots dos semblaven meravellats per un augment de la riquesa que en cap dels dos països era comparable: com tampoc ho és ara. L´any 1959 la riquesa per persona a Espanya era inferior als 6.000 euros. L´any 1986 superava els 13.000 euros: s´havia més que doblat. El 2011, superava els 24.000 euros. Una característica del nostre tarannà és la mirada insistent, paranoica, en els defectes, i un esguard inexistent en els encerts, que són molts, de la nostra història.

En allò que també tenim una mancança important és en la solidaritat amb ciutadans d´altres territoris del país. Se´ns demana solidaritat per habitants del Pròxim Orient o de l´Àfrica profunda, necessitats d´ajut i comprensió, certament, però des d´una política internacional coherent i també des dels seus països. I oblidem les mancances en comunitats germanes. D´altres autonomies, però també dels nostres barris; i en les famílies que tenen més impostos i sous rebaixats. En una època marcada per la batalla de banderes, que domina el discurs, com volent regnar en les ments d´aquells que tenen una altra opinió i una altra sensibilitat. I aquest debat de les essències, que mai són pures i solen ser riques perquè són bar­rejades, oblida les penúries econòmiques de tanta gent, per dur un discurs autocomplaent que subratlla la nostra potència econòmica, guanyada en el mercat unificat que alguns s´arrisquen a perdre. Però la realitat torna, com quan se´ns rebel·la que en certs barris de Barcelona, la ciutat de moda, com comença a ser Lisboa, alguns professors porten esmorzars per als alumnes, perquè els pares no els en poden donar. La memòria és fràgil, i si és dirigida, selectiva. Ara, algunes dades les entenem tots, si les volem entendre.