Cap a la meitat dels anys 80 del segle passat, amb prou feines deu anys després de la mort del dictador Franco, es fa una trobada de presidents hispanoamericans a Madrid. En aquella època el país, des d´un aïllament obligat per la pervivència franquista en l´Europa democràtica, que tant interessava a l´estratègia nord-americana contra el comunisme, s´havia obert al món. S´havia organitzat un Mundial de futbol, l´entrada a l´OTAN i a la Comunitat Europea.
Mentre els presidents esperaven començar l´acte, el mandatari mexicà va comentar al canceller uruguaià que si havia vist el canvi del país amfitrió. En el seu cas l´havia visitat a finals dels 50, i ara no tenia res a veure amb l´època grisa i precària. El líder uruguaià va contestar que sí, i tots dos semblaven meravellats per un augment de la riquesa que en cap dels dos països era comparable: com tampoc ho és ara. L´any 1959 la riquesa per persona a Espanya era inferior als 6.000 euros. L´any 1986 superava els 13.000 euros: s´havia més que doblat. El 2011, superava els 24.000 euros. Una característica del nostre tarannà és la mirada insistent, paranoica, en els defectes, i un esguard inexistent en els encerts, que són molts, de la nostra història.
En allò que també tenim una mancança important és en la solidaritat amb ciutadans d´altres territoris del país. Se´ns demana solidaritat per habitants del Pròxim Orient o de l´Àfrica profunda, necessitats d´ajut i comprensió, certament, però des d´una política internacional coherent i també des dels seus països. I oblidem les mancances en comunitats germanes. D´altres autonomies, però també dels nostres barris; i en les famílies que tenen més impostos i sous rebaixats. En una època marcada per la batalla de banderes, que domina el discurs, com volent regnar en les ments d´aquells que tenen una altra opinió i una altra sensibilitat. I aquest debat de les essències, que mai són pures i solen ser riques perquè són barrejades, oblida les penúries econòmiques de tanta gent, per dur un discurs autocomplaent que subratlla la nostra potència econòmica, guanyada en el mercat unificat que alguns s´arrisquen a perdre. Però la realitat torna, com quan se´ns rebel·la que en certs barris de Barcelona, la ciutat de moda, com comença a ser Lisboa, alguns professors porten esmorzars per als alumnes, perquè els pares no els en poden donar. La memòria és fràgil, i si és dirigida, selectiva. Ara, algunes dades les entenem tots, si les volem entendre.