Blancaneus i la desconnexió

De la mateixa manera que dissabte passat es va donar la casualitat de la coincidència entre el desenvolupament de la manifestació contra el terrorisme a Barcelona i la retransmissió televisada del partit de futbol entre el Deportivo Alabès i el Barça, dilluns va passar una cosa semblant entre la presentació de la Llei catalana de Transitorietat Jurídica (la famosa Llei de Desconnexió) i la presentació de Dembélé com a nou jugador blaugrana. Algun malpensat podria creure que aquests esdeveniments, el polític i l'esportiu, s'han programat maliciosament a la mateixa hora perquè el segon contribueixi a rebaixar la tensió dramàtica que pogués provocar el primer entre la ciutadania. Al cap i a la fi, és una tàctica que va demostrar la seva eficàcia en temps de la dictadura quan la televisió única tapava amb un partit de futbol algun succés que no convenia divulgar. En aquesta ocasió, transcorregut gairebé mig segle i en una democràcia consolidada (almenys això es diu), pensar en semblants maniobres sembla absurd. Gairebé tan absurd, d'altra banda, com el contingut de la Llei de Desconnexió que d'una forma gairebé màgica, com en el conte de la Blancaneus i els Set Nans, transforma una comunitat autònoma dins de la Monarquia parlamentària espanyola en una República catalana. Un miracle polític com mai s'ha vist en el món i que segurament tindrà en èxtasi als dirigents tocats per la gràcia de la fada padrina sobiranista. Fins que, donades les dotze al rellotge de la prosaica realitat, i acabat el ball de gala, els vestits principescos es converteixin en parracs, la carrossa en una carabassa i els bells corsers que tiraven d'ella en espantadissos ratolins. Perquè causa sorpresa, llegint el text de la Llei de Desconnexió, que en un Estat integrat a la Unió Europea, a l'OTAN i en l'ONU, entre d'altres selectes clubs del Dret Internacional, un poder regional es converteixi en Estat independent de la nit al dia sense que passi res. Però els redactors del text legal (el paper ho aguanta tot) no s'acovardeixen i en uns pocs folis defineixen les competències de la nova República. Que segons les seves previsions tindrà el control de les fronteres, convidarà a l'Exèrcit espanyol a sortir (si es deixa clar), integrarà a tots els funcionaris en la plantilla de l'administració catalana, ha de designar jutges, i concedirà la doble nacionalitat als ciutadans segons quines circumstàncies personals. A més d'això, per descomptat, el president de l'extinta Generalitat (amb el que lluitem per posar-la en peu des del «Ja soc aquí» del vell Tarradellas) es convertirà automàticament en nou president de la República catalana i per tant en cap de l'Estat. En comptes de dos idiomes oficials en tindrem tres perquè al castellà i al català se sumarà l'aranès. Per descomptat, hi haurà una amnistia per a Artur Mas i companys màrtirs en la lluita per la independència, i també es respectaran les pensions i altres drets concedits per l'odiós Estat opressor. L'aposta és arriscada i deixarà obertes moltes ferides tant si fracassa com si no. Confesso que el més interessant d'aquest procés és la deriva republicana. I si haguessin fet la proposta extensible a la resta de l'Estat, doncs molt millor.