Ja ho han vist, la pausa de l'estiu ha durat ben poc, tan poc que ni tan sols ens hem esperat a pair la brutalitat dels atemptats a Barcelona i a Cambrils per tirar-nos els plats pel cap, per tornar a aquell ritme d'abans de l'estiu, on tot allò que no agradava es convertia automàticament en un atac, en un enemic, en un traïdor. Has de ser per força d'un bàndol o d'un altre, per força has d'estar alineat amb el sí o amb el no, amb els nostres o amb els altres i compta amb el que dius o amb el que fas, que avui les etiquetes son gratuïtes.

S'ha entrat en una dinàmica negativa on sembla que el joc preferit d'una part de la ciutadania, dels mitjans de comunicació i d'uns quants representants institucionals és veure qui la fa més grossa, qui la diu més grossa, qui és més barroer, més imbècil o menys demòcrata. I dia rere dia el to de la barbaritat, de l'insult puja un graó més. Ens hem instal·lat en una melodia malaltissa on no hi pot haver dia sense l'enfrontament verbal, sense que uns o altres airegin les vergonyes del contrari. Allò més alarmant però, es que per a molts això és símptoma que anem bé.

Contràriament, jo sempre he pensat que l'èxit del referèndum no vindrà donat per si es legal o il·legal, reconegut, rebutjat o acceptat, el veritable èxit el donarà el grau de participació i si aquesta recull o no totes les sensibilitats. Si tornem a fer un referèndum monocolor no haurà servit de res, però de moment, no sembla que la temperatura ambiental ajudi a la participació diversa. Hom té la sensació que l'escletxa cada vegada és més gran i que totes les passes que es fan van en la direcció contrària a fomentar la participació de totes les sensibilitats. I així, no només és asfixiant viure instal·lats en la malaltia del verb, també és impossible avançar.