Amén. Quan parla Zadie Smith cal escoltar. L'estimo. L'he comprat i recomanat més que a cap altra autora. Les seves novel·les, Dientes blancos i Sobre la belleza, són joies de sentit de l'humor, del talent, de la importància del llenguatge i el coneixement, i expressió d'aquesta multiculturalitat exuberant que fa bategar ciutats com Londres, i expliquen generacions senceres. En ocasions, els festivals literaris baixen a la realitat i regalen petites polèmiques com la protagonitzada Zadie Smith fa uns dies a Edimburg. Estava presentat el seu nou llibre Swing Time, que al novembre posa l'editorial Salamandra a les prestatgeries espanyoles, quan va fer un discurs senzill però demolidor contra la indústria de la bellesa i la seva singular pressió sobre les dones. «Estàs perdent el temps i el teu germà no el malgastarà com tu. Cada dia de la seva vida es posarà una samarreta, sortirà per la porta i li importarà una merda si tu et quedes una hora i mitja maquillant-te». Aquestes paraules les va dir la novel·lista a la seva filla de set anys, després d'observar que la nena començava a passar massa estona davant de mirall. Com és sabut que les criatures entenen per l'exemple, l'escriptora s'ha compromès a no destinar més d'un quart d'hora diari a arreglar-se. La mare es prepara en quinze minuts i no més. És necessari aquest ensenyament? I tant. L'anomenada «taxa rosa» o «taxa del mirall», l'energia que les dones perdem diàriament a canviar el nostre aspecte, es dona per suposada, i sembla estar blindada per una legió de defensores. Moltes la paguen amb gust per la rendibilitat social que procura, té a veure amb el capital eròtic que va posar en valor Catherine Hakim. Altres són les anomenades influencers, que es dediquen exclusivament a ensenyar a la resta dels seus congèneres a vestir-se i maquillar-se per a una o altra ocasió, i a oferir-los consells de bellesa que les faran invencibles. Per això és tan important que una dona intel·ligent i admirada pel seu estil, bella i polifacètica com Zadie Smith, una dona activa i ocupada, es planti cronòmetre en mà davant del mirall, per demostrar que hi ha millors coses a fer que allargar-te les pestanyes i retallar-te la barbeta amb un pinzell i pólvores. Per exemple, llegir. Per exemple, escriure. O governar un país.
Zadie Smith decideix obrir el meló de la discriminació del rimmel i la dictadura del corrector d'ulleres, plantant cara a les rutines femenines que ens ocupen sense que ens n'adonem un temps preciós i una part gens menyspreable del nostre pressupost domèstic, i el president de França fa públic la despesa en maquillatge del seu primer trimestre a l'Elisi: 26.000 euros. Aquest import inclou els productes de bellesa, i els serveis d'una professional que deixa el líder gal com acabat de sortir de la capsa en cada exposició pública. O sigui, que aquest Emmanuel Macron que resplendia de frescor i vigor durant les seves primeres setmanes de mandat mentre la seva popularitat queia en picat és fruit d'una inversió de 8.000 euros al mes, més afaitats, a càrrec de la república. Els francesos, advertits que a la tornada de les vacances d'estiu arribaran retallades per quadrar els comptes de l'Estat, s'han posat les mans al cap. L'equip de Macron ha reaccionat ràpidament per explicar que «hi ha la vocació de reduir significativament una factura» que puja bastant més que el salari mínim anual d'un treballador. Si li serveix el consell de Zadie Smith a la seva filla, Macron podria dedicar 15 minuts a maquillar-se ell mateix. Seria un estalvi en diners, per no parlar de tot el temps que li quedaria lliure per invertir-lo en coses realment importants.
