Crits

02.09.2017 | 01:37

No sé vostès, però si hi ha una cosa que no puc sofrir són els crits. No he pogut sofrir-los mai. Ni que em cridin, ni que cridin als altres. Em venen ganes de marxar immediatament. És cert que hi ha molta gent colèrica que funciona així, a base de crits. Sempre he pensat que els colèrics, quan engeguen, ja han decidit prescindir dels arguments. Dit d'una altra manera: que per aquesta banda els falta intel·ligència. Que la còlera surt d'alguna mancança que fan pagar als altres. Això no vol pas dir que els colèrics no se'n surtin. La majoria de la gent no té ganes que l'escridassin. Si algú els engega una bateria de crits prefereixen guillar. I hi ha una minoria, tot s'ha de dir, que admira els que escridassen els altres. Deuen confondre la gimnàstica amb la magnèsia.

Ja fa dies que entrar a les xarxes socials és com caure en una olla de grills on els insults i els crits van que volen. La causa de crits i patacades sol ser evanescent. A penes dura unes hores. Material fungible. Però cada dia hi ha un motiu nou per encendre la metxa. Una frase d'un polític, una barreja de banderes cuinada amb intenció de faltar, uns papers arregladets per mirar d'enfonsar l'enemic... Tant se val. I tot s'hi val. Però van passant els dies, es van gastant els adjectius com confits a la boca, i seguim endavant.

Quan la cridòria és abusiva m'acaba desanimant, així que prefereixo abstenir-me d'entrar a les xarxes, convençuda que la fressa eixordadora és només la banda sonora de l'estupidesa, de la mala fe o de la manca d'arguments. D'aquí al 2-O no hi haurà pausa ni treva, però l'important és el que anem fent. I en aquests sentit ja hem posat la directa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema