Polèmiques estèrils

Ja ho deia Max Headroom, que aprendre a pensar i discutir està sobredimensionat

02.09.2017 | 09:07

Després d'un mes de retir i de certa introspecció torno disposat a dir el que em surti de la punta de l'intel·lecte, que si bé no és massa abundant o interessant sí que busca ser contestatari. Fa unes setmanes Barcelona va ser sacsejada pel terror. Ho vam veure tots. Ho vam sentir tots. I lluny d'aprofitar la tragèdia per recuperar el llunyà i bonic costum de pensar abans de parlar o escriure, per fer un exercici de contenció d'idees exacerbades, molts van trigar ben poc a perbocar a través de les xarxes un ampli repertori de bilis, acusacions puerils, sentències lapidàries, judicis polititzats, articles miserables i mitges veritats. Vaig desitjar tornar als dies de vi, roses i banys amb llet de burra del meu retir espiritual però, arrossegat per aquesta espiral de despropòsits, vaig cometre l'error d'entrar al joc i compartir que el lema «no tinc por» em semblava un lema errat que no feia cap bé a la lluita contra aquest terrorisme minimalista però molt eficient del qual tots som ostatges des de fa temps.

Deia Harry Callahan que les opinions són com els culs, tothom en té un. I sobretot a les xarxes, on el més destacable solen ser els acudits i els memes que es viralitzen com l'herpes genital; no deixeu de revisar els dedicats a Abu Lais, el fill de la Tomasa, en teoria un dels gihadistes més temuts del moment. El cas és que després de dir la meva, alguns van contradir-me amb arguments que apel·laven a la metàfora combativa, a l'esperit de resistència, reflexions totes molt respectables però que segueixo sense compartir. No som pocs els que sí que tenim por i, a més, dubto que als autors fonamentalistes d'aquest terror els importi un rave si en tenim o no. Malgrat tot, de totes les aportacions al debat, la que vull destacar és la que va fer un d'aquells amics cunyats que tots tenim amagats entre els nostres contactes i que, a banda de no veure'l mai interactuar amb les meves cabòries –ni falta que fa– es va permetre el luxe d'irrompre a la discussió com un elefant a una terrisseria acusant-me d'encetar una polèmica estèril, un debat de baix nivell.

L'amic possiblement tenia raó però l'anècdota em va fer reflexionar sobre el fet de debatre a les xarxes, una cosa que m'encanta practicar amb tot aquell que interpel·la amb respecte, i encara més si té una mínima comprensió lectora i un gust refinat per la ironia, el sarcasme i els tangues de fil. Precisament perquè escassegen prefereixo les polèmiques estèrils, perquè si m'haig de menjar segons quines conductes prefereixo fer-ho parlant de lemes de pancartes, futbol, cinema o tetes. Per abraçar la profunditat suprema ja tenim els polítics, l'objectivitat periodística, els tertulians, els tuitaires professionals i la gent que imparteix saber per sobre del Bé i de Mal. Ja ho deia Max Headroom, que aprendre a pensar i discutir està sobredimensionat; és molt més pràctic que ho facin per nosaltres. I així ens va.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema