Hi ha camins que convé repetir perquè és l'única manera de tancar, o obrir, un cercle. Vaig començar l'estiu amb un viatge a Islàndia -el sol va aixafar, finalment, els núvols del Snaefellsjökull fins a convertir-se en una tel·lúrica bufanda al voltant del cràter- i l'acabo amb un altre a les Açores. Un cercle que s'obre o es tanca, és espiral, laberint. Vaig madurar les meves lectures de Jules Verne gràcies al fet que Lluís, el meu amic, trigava més d'una hora a traçar amb tiralínies la ratlla del pentinat. He trigat trenta anys a tornar a les Açores i a llegir Mulher de Porto Pim, aquest retaule de contes fragmentaris que s'expliquen en alguna taverna d'Horta, Faial, i que Antonio Tabucchi va escriure o transcriure, nao sei.

Aquell viatge de llavors no va ser només inesperat, sinó que era el que m'esperava a mi, que no sé si és el contrari o el complementari. No portava res decidit i vaig dormir en alguna platja i fins en un buit volcànic que va omplir l'aigua de pluja. Ara, vaig arreglar el viatge a mitges amb un resultat semblant: els excedents de cotxes de lloguer i places d'hotel (o pensió), en temporada, són entre escassos i inexistents, malgrat que els turistes ja són una indústria, al fet que l'oferta hauria de respondre a la demanda, a què aquestes illes estan tan lluny de tot que només els portuguesos podien poblar ja que els italians arriben en massa del que sol ser anunci d'apocalipsi imminent.

Vaig pensar a enrolar-me en un balener a l'acabar els meus estudis però aviat vaig descobrir que no era un lord anglès i que havia de pencar, d'acord. Això sí: les vaques i cavalls segueixen pasturant al peu dels mateixos abismes des de la vora dels quals l'observador alertava de l'arribada dels catxalots. Em vaig equivocar al marcar un número de telèfon i el telèfon intel·ligent em va posar amb una senyora que parlava portuguès en una platja d'Alacant.