Després del desengany

03.09.2017 | 06:30

A poc a poc, amb el pas dels dies, s´allunya de la nostra memòria l´impacte brutal dels atemptats de Barcelona i de Cambrils. Retirades les flors i les espelmes, els escrits emotius i els ninos de peluix, anem arxivant el record i el balanç de tot el que hem vist i el que hem llegit sobre el terrorisme, sobre l´islam, sobre la diversitat cultural, sobre la presència d´un nombre tan elevat d´immigrants a casa nostra. Si la cèl·lula terrorista hagués vingut d´un país allunyat, ens resignaríem a concloure que no podem fugir del món occidental, que l´atractiu de Barcelona és un esquer massa poderós per quedar a cobert d´una amenaça que sempre penja damunt nostre en aquest moment històric. Però que estigués integrat per uns joves de Ripoll, coneguts de tothom, aparentment ben arrelats en el nostre ecosistema cultural, lingüístic i social, ens ha deixat fora de combat, desconcertats. Hem llegit amb sentiment els testimoniatges de la gent que els va conèixer, que els va tractar, que els va ajudar a créixer i a formar-se en aquesta nostra societat d´acollida; i hem comprès fins a sentir-lo com a nostre el desassossec d´aquests mestres i monitors que senten la sensació d´un gran fracàs, la temptació de creure que el seu treball al llarg dels anys ha estat en va.
Enmig de les veus assenyades i prudents, no han mancat tampoc les mostres quasi inevitables d´islamofòbia, o l´immoral oportunisme de personatges esperpèntics com l´inefable César Vidal explicant-nos que l´avortament i les doctrines feministes han portat a la caiguda en picat de la fertilitat dels europeus i, doncs, a la inevitable islamització galopant del vell continent per una pura raó demogràfica. Quan has estat víctima, quan el mal t´ha afectat de manera tan propera, es fa difícil resistir-se a la demagògia, a les respostes simples que ens assenyalen els culpables de tots els desastres que, d´una manera o d´una altra, ens afligeixen.
De tot plegat, ara que ja han passat els dies, n´ha quedat com un profund desengany sobre la nostra capacitat d´integrar les noves generacions dels immigrants que arriben de cultures tan llunyanes. Vet aquí que la Catalunya gresol, aquella que ha vist passar tanta gent diferent pel seu terrer, aquella que ha sabut fer de la mescla i la diversitat un poble cohesionat i acollidor, veu tremolar les seves profundes conviccions i trontolla en la seva antiga certesa de ser capaç de rebre i absorbir d´una manera positiva totes les cultures, religions, llengües i races que ens arriben. Al cap i a la fi, constatem que potser sí que aquests nois àrabs anaven a les nostres escoles i parlaven la nostra llengua, però que no era pas cert que se sentissin plenament integrats al seu país d´acollida, perquè el pes cultural i familiar ha estat molt més determinant que no pas la nostra bona voluntat. Alternen amb els nostres fills i els nostres nets, és cert, però no en trobem pràcticament cap als nostres grups d´esplai, a les corals, a les colles de castellers, a les nostres associacions, als nostres clubs esportius: més enllà dels condicionaments de classe social –molt importants, és clar– continuen atrets i atrapats pel seu medi natural, per les seves colles, per la seva religió, per les seves relacions tradicionals entre sexes, per la seva forma de vestir.
El cop ha estat fort, certament, i el desengany és comprensible. Però els tenim aquí, entre nosaltres, i l´esforç d´acolliment haurà de prosseguir de manera indefallent, de manera que els sigui possible formar-se i guanyar-se la vida, obrir els seus horitzons, esberlar les cadenes familiars que encara els lliguen, acceptar la diferència cultural i religiosa. No podem renunciar en aquest combat, ja que ens hi va la vida i el futur d´aquesta nostra societat, forjada àrduament per molts anys i moltes generacions que han lluitat per construir un país de llibertat i tolerància.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema