Una de les característiques que sempre m´ha captivat més de les llegendes és la subtil línia que separa la realitat de la ficció. De fet, força vegades ni tan sols és possible distingir una part de l´altra, perquè moltes d´aquestes narracions tenen una base real i, fins i tot, recolzen sobre fets històrics ben documentats (seria el cas, per exemple, d´algunes llegendes de pirates o d´herois d´arrel històrica). Per això, si més no algunes, ofereixen una gran versemblança, reforçada per la cruesa dels esdeveniments i per l´amplitud de detalls i dades. Com a la vida mateixa, doncs, sovint costa molt saber on acaben els fets i on comença la fabulació, perquè a còpia d´explicar-les -com els nostres records personals- les llegendes s´acaben confonent en un magma riquíssim i indesxifrable alhora.

Un altre tret que em sembla apassionant és la seva versatilitat, com una mena de vestit que encaixa en qualsevol cos. Les llegendes són narracions populars, és a dir, pertanyen a tothom i a ningú alhora, perquè en desconeixem l´autor i sovint es remunten a fets immemorials o beuen de mites antiquíssims. Això vol dir que qualsevol persona que les explica, se les fa seves, les adapta i, encara que sigui inconscientment, les versiona. Així, passades pel sedàs de tantes veus, es van transmetent de pares a fills i d´avis a nets, i acaben formant part de l´imaginari popular a través de la tradició oral.

Però, a més, són un testimoni molt valuós de la quotidianitat d´una època: a través de les llegendes sabem com vestien, què menjaven, com treballaven, com es guarien o quines festivitats i rituals guiaven la vida dels seus protagonistes. Aporten, per altra banda, gran informació sobre el territori que retraten i amb el qual sovint estableixen una profunda vinculació: plantes, animals, accidents geogràfics, topònims... I també engrandeixen el cabal de la llengua, gràcies al lèxic, les dites, expressions i refranys que apleguen. I, en definitiva, ens ofereixen tota una cosmovisió, una explicació poètica que pretén anar molt més enllà de l´aparença i la realitat i que palesa les pors i creences, les il·lusions i referents morals de tota una col·lectivitat.

No ens ha d´estranyar, doncs, que molts dels nostres grans autors se sentissin atrets per tota aquesta exuberància de les llegendes: Verdaguer, Maragall, Ruyra, Sagarra, Bertrana o Víctor Català van ajudar, en diferent mesura, a consolidar el nostre folklore i el van dotar de categoria literària.