El terrorisme d´ETA periclita quant Garzón es dedica a combatre l´entorn dels assassins, per molt que l´arribada d´Al-Qaeda assestés el cop definitiu a la banda terrorista basca. No obstant això, en el terrorisme islàmic no hi ha entorn. L´atemptat de Barcelona es descriu com un arravatament de bogeria, a càrrec de gihadistes sense cap connexió culpable amb les persones al seu voltant.

L´estampa maniquea d´una dotzena de malvats gihadistes, envoltats d´ànimes innocents que durant anys no van percebre ni un senyal d´alarma, no lliga amb la història del terrorisme. Més enllà, tampoc quadra amb el comportament grupal que caracteritza els col·lectius humans. La falsa estampa del llop solitari va ser propagada per les policies occidentals, per camuflar les seves lògiques limitacions. En el cas de Barcelona, ??cal multiplicar per dotze la credulitat de l´espectador per sostenir l´esplèndid aïllament dels assassins.

Un terrorisme de matriu religiosa, que no respon a l´arravatament o raptus, funciona per contagi. Ni tan sols permet imposar la triangulació de les lògies maçòniques, que restringeixen el grau de coneixement de la resta de membres. Una dotzena de gihadistes disposats a matar i morir per la seva fe, exigeixen almenys un centenar d´individus igualment radicalitzats, tot això sense sortir de l´entorn immediat dels protagonistes dels atemptats de Barcelona.

Al voltant del cercle íntim dels gihadistes compromesos, s´estén una zona gris fosc, de personatges que encoratgen les accions violentes però es mantenen en un discret segon pla. S´obre a continuació la franja gris clar, dels que saben i comprenen però callen, emparats en l´existència d´un vincle familiar o afectiu. Igual que va succeir amb ETA, d´altra banda, una contaminació que en el cas de l´islamisme es considera injust airejar per respecte a una pau asimètrica pel que fa unilateral. Imaginar que cap persona fora del grup coneixia els seus preparatius, denota una preocupant simplicitat. De fet, la premsa internacional admirava Espanya per actuar judicialment contra comandos en fase preliminar, sense esperar a la imminència de l´explosió i gràcies a la informació recollida sobre els entorns islamistes.

La comando d´Isis que va actuar a Catalunya en nom d´Al·là no s´assenta en el buit, ni molt menys sobre els desvaris d´un imam dissident. Els entusiastes d´una distinció quirúrgica, entre els assassins i el seu entorn, aporten com a prova irrefutable els pronunciaments contra el terrorisme abocats en aquests dies. A continuació revelen, gairebé disculpant-los, que els terroristes incomplien els codis de conducta de l´Islam radical per ocultar els seus propòsits violents. És a dir, que també els autors de les matances de Barcelona i Cambrils liquidats pels Mossos van haver de condemnar atemptats islàmics pretèrits, per reforçar el seu embut.

Doncs bé, si els terroristes ja eliminats van mentir per ocultar la seva radicalització islàmica, també els futurs gihadistes hauran condemnat enèrgicament l´atemptat de Barcelona per dissimular. Les butlles dels papes d´Isis per mentir en terra d´infidels han de seguir vigents. Els fervorosos missatges demòcrates es desinflen, una constant dels terroristes islàmics diu que «era un noi normal, no semblava radical». Sovint portaven la seva normalitat fins a l´extrem. S´ha detectat més pornografia en els ordinadors d´islamistes radicals, començant per Bin Laden, que a la suma dels discos durs de Charlie Sheen i Tiger Woods.

Després dels atemptats de l´11-S, amb tres mil morts que encara superen la comptabilitat total dels atemptats islàmics a Occident, el Regne Unit va enquestar sobre la població musulmana britànica que aplaudia l´enderrocament de les Torres Bessones. Els percentatges de suport eren esgarrifosos, i han aflorat anys després en les accions terroristes de Londres o Manchester. Enganyar-se sobre la implantació d´Isis no només implica una altra traïció a la raó, és a més perillós perquè convida a descuidar les mesures de seguretat.

Abans d´aïllar el fenomen en expansió dels atemptats de butxaca, seria més pràctic negar-se a reconèixer temeràriament el perill islamista. Distingits polítics com Ada Colau es presten animosos a l´ocultació. En declaracions a La Vanguardia, l´alcaldessa barcelonina assenyala amb confiança que «no hem fallat. Però és evident que com a societat ens ha passat alguna cosa per alt». I per baix.