Fa un decenni aproximadament que m'ensopego amb persones que alegrement opinen de tot, de qualsevol tema ells compulsivament diuen la seva, talment com si estiguessin obligats a garrular. Tants caps, tants barrets, tantes cares i tantes boques frívoles que vessen barrabassades.
Si es parla de gastronomia, ells són els grans entesos i no importa que estiguin en presència de reconeguts cuiners o d'especialistes. Si es tracta d'armament nuclear, ells el fabriquen i el tiren, si el tema és l'espeleologia tota la vida no han fet res més que explorar coves, en cas que es parli de numismàtica ells col·leccionen segells des de la infància i si algú els fa notar que la numismàtica tracta de monedes, també en tenen tantes com de segells i es queden tan amples.
En qualsevol qüestió els bocamolls són els agosarats ignorants experts que pontifiquen, perquè la ignorància no sols és atrevida i arrogant, sinó que també és estúpida. No tenen cap sentit del ridícul, que fan passar vergonya aliena als concurrents i que les seves cretines ocurrències insulten la intel·ligència d'un conill. Més curts que les mànigues d'una armilla. Així són ells. Alguns fins escriuen columnes i articles d'opinió; amaguen el seu rigor acadèmic, la falta de professionalitat periodística, fent del seu text una provocació.
Els opinants gratuïts usen les paraules arbitràriament i els és igual dir «profà» que «pagà», «agnòstic» que «escèptic», «ateu» que «agnòstic», «perpetrar» (executar un acte criminal) en lloc de «reunir-se», confonen els islamistes amb els musulmans, els unionistes amb els feixistes i els secessionistes amb els nazis. No tenen cap respecte pels mots. Tot el que toca la seva llengua del seu teclat en surt malmès, esparracat, puix que la llengua no té ossos, però en trenca de ben grossos.
No és pas obligatori opinar i si no se sap de què es parla, millor callar, perquè boca tancada mai serà batuda, però ells irresistiblement se senten apel·lats per un destí superior a deixar anar la seva opinió. Fanfarrons de barra de bar, pinxos que es fiquen amb tothom i parlen en veu alta perquè tothom s'assabenti del seu dogma i no suporten que se'ls porti la contrària.
Si per a ells en Carles Puigdemont és un pastisser grapallut i no gira rodó, doncs ho és i ningú en el seu sa judici els ha de contrariar; si el procés endegat a Catalunya per assolir la independència és un frau, creuen que és un frau per a tothom. Una trampa per a il·lusos i l'únic fi és mantenir-se un partit en el govern de la Generalitat i si algú els fa notar que per a ells la independència és una aspiració noble, afirmen sofísticament que no estan pas en desacord amb la independència, però sí en contra del procés d'independència; si un conversador afirma que el procés és una eina, el pont per on transitar per arribar a la independència i que estar contra el procés és manifestar-se en contra de la independència, ells tampoc rectifiquen i asseguren de nou pomposament que només estan en contra del procés, no contra la independència. S'enrosquen en la seva mediocritat dialèctica, tanmateix, arribats a aquest punt, el que ha de fer el dialogant és abandonar l'obstinat xarlatà.
La bomba fètida del mal opinant esclata en la conversa i deixa els tertulians bocabadats, si algun d'ells perd la captinença i el recrimina cortesament per la seva intervenció desafortunada, que no respon a res en especial sinó només beslluma la seva ànsia de notorietat, la persona al·ludida, en lloc de disculpar-se, sovint planta cara i es mostra dignament enfadada davant d'uns intolerants que no accepten la seva llibertat d'expressió o s'excusen (els més educats) justificant-se dient que tot és un parler pour parler i que han assistit a la reunió per expressar la seva opinió sobre qualsevol tema, encara que es tracti de la cria de pops en captivitat en llacs del Pirineu o si Kant va estar més influït per Hume que no per Leibniz. Parler pour parler i endavant les atxes! La seva incontinència verbal no té fronteres.
En els murs d'internet és freqüent llegir opinions gratuïtes, sense suc ni bruc, i quan algú els corregeix, normalment no reaccionen, com si sentissin ploure. Frivolitzen qualsevol drama convertint-lo en un acudit. No poden evitar-ho. No poden evitar deixar de ser graciosos o estar-se callats. Garlo, per tant existeixo.
El primer filòsof a parlar despectivament sobre l'opinió fou Parmènides: «les opinions són falsos enunciats, immadurs i imprudents, generats pels sentits sense la intervenció de la raó». El filòsof assegurà que les persones que emeten opinions són bicèfales perquè tenen un cap per al ser i un altre per al no ser, afirmen i neguen la mateixa tesi. És impossible entendre't amb individus així.
La paraula opinió, del verb llatí opinari, es tradueix per suposar, imaginar, creure, també jutjar. Es diferenciaren, arran d'una intervenció de Felipe González, les opinions públiques de les publicades, car volia destacar que determinada premsa hostil donava per bones falses teories. Actualment en Rajoy també creu que hi una conspiració mediàtica contra el seu govern. Tanmateix ambdós saben que és poca la gent que mira la premsa o escolta les notícies i els debats televisius.
Llegeixo sempre amb atenció les cartes dels lectors publicades en el diari, on lliurement exposen les seves opinions. És la secció més llegida en tots els periòdics.
