Un cotxe conduït per un xaval sense carnet va entrar aparador endins en una botiga d'alimentació i va matar un nen de 3 anys que jugava a prop de la porta. Amb el pare del nen a l'hospital, ferit a l'abdomen, la germaneta atesa de talls i contusions, la mare en mans de psicòlegs i els aparadors a terra, un grup de persones va intentar apoderar-se de la caixa registradora de la botiga. No van aconseguir endur-se-la perquè uns veïns la van defensar a cops de puny.

Va succeir al carrer Mesquita del districte madrileny d'Usera, on ja hem arribat a un nivell de misèria econòmica i baixesa moral homologable amb altres països del nostre entorn ideològic, que tenen com a model de convivència un poble miner de la febre d'or nord-americà.

Els assaltants només van pensar que el d'un altre podia passar a ser seu, tenien un objectiu, van intercanviar uns cops, se'n van emportar més dels que van donar i van tornar a casa seva. Sense justificacions, com són les coses a peu de carrer.

A les oficines de la City londinenca, és un exemple, hi ha persones de la mateixa edat que els assaltants d'Usera amb una formació caríssima que saben que la solidaritat és optativa i sol distreure sobre l'oportunitat.

Quan cau una porta com cau un mur o una legislació, es crea un nou escenari d'oportunitats en el qual qualsevol pot agafar l'equivalent a aquesta caixa registradora. El primer que ho fa és més dinàmic i adaptat al mercat que el segon, que arriba tard. Això del nen mort és una pena per a aquesta família ferida però aquestes coses passen (deuen tenir assegurança) i, escolta, el que s'emporta la caixa no va encastar el cotxe. Només és el que s'emporta per a ell mateix el que, si no, s'emportaria un altre.