Estem assistint a l'intent de proclamar la república més important des de fa molt de temps. L'antifranquisme català era absolutament i rotundament republicà. La correlació de forces no va permetre anar més enllà, el context era duríssim. Entre octubre de 1975 i desembre de 1982 hi va haver 182 morts a conseqüència de la violència policial, com ens explica Josep Fontana. La república és la gran assignatura pendent de l'antifranquisme. Però la lluita va ser útil i es van aconseguir molt triomfs. Vaig militar al PSUC i no estic d'acord amb la gent que menysté el que es va aconseguir. Pensem que l'any 1977 un percentatge molt elevat de nens i nenes no tenien escola i els que en tenien eren en castellà i nacionalcatòlica. Es va aconseguir escola per a tothom i en immersió al català. A Espanya l'any 1975 hi havia 500.000 pensionistes, ara 9 milions. Teníem un sistema sanitari quasi inexistent, ara tenim un sistema envejat al món. Els nostres pobles i ciutats en els primers 10 anys d'ajuntaments democràtics governats majoritàriament pel PSC i el PSUC van fer un salt impressionant, es van acabar els carrers sense clavegueram, sense voreres, sense llum, sense asfalt. Es van establir potents sistemes de serveis de neteja, de transports públics, de serveis socials i tota mena de polítiques de proximitat. Fins i tot es van acabar fent uns Jocs Olímpics.
Però un cop el país esta més o menys reconstruït físicament es va pretendre fer un pacte sinal·lagmàtic, amb paraules de Pi i Margall, és a dir, lliurement acceptat sense coaccions amb Espanya. El Tribunal Constitucional el 2010 després de quatre anys de fumar-se puros a les places de toros, va volar pels aires l'Estatut. Dels 223 articles del nou Estatut en van esmenar 186! I ara, per fi, estem assistint a l'acte de desafiament a la monarquia espanyola més important dels darrers 40 anys. Intentar-ho és bo en si mateix. És mostra que s'ha acabat la por. Els joves catalans poden viure ara intensament, sentir-se protagonistes de la història, sense ells, no triomfarem.
Abdó Terrades, un socialista utòpic, va escriure l'himne revolucionari català, La campana, equivalent a La Marsellesa. La música és de Josep Anselm Clavé, un altre comunista: Ja la campana sona, lo canó ja retrona? /¡Anem, anem republicans, anem! /¡A la victòria anem!/Ja es arribat lo dia/que l'poble tant volia:/Fugiu, tirans, lo poble vol ser rey?
