C3H5N3O9

08.09.2017 | 11:01

C3H5N3O9 és la fórmula de la nitroglicerina, l'explosiu més inestable que hi ha. Un simple moviment pot causar una explosió descomunal. Catalunya és des d'aquesta setmana un país nitroglicerínic. Qualsevol moviment mal calculat o mínimament brusc pot fer saltar pels aires moltes coses i amb conseqüències irreparables, si és que no ha explotat i encara no ho hem percebut. I ja se sap que reconstruir els efectes d'una explosió colossal costa molt temps i, sobretot, mai més torna a ser igual.

Però la veritat és que, sense haver explotat del  tot, ja podem afirmar que mai més res tornarà a ser igual, com a mínim durant unes quantes generacions i dècades. Catalunya ha trencat institucionalment amb Espanya i entre Espanya i Catalunya s'han trencat moltíssimes coses. Agradi o no el que diré, hi ha una veritat contrastable: hi ha molt d'odi. Odi dels unionistes contra aquells que volen marxar amb un trosset de l'Estat que durant anys va ser el referent econòmic i molts cops dels avenços socials d'Espanya, i odi dels independentistes perquè no els deixen decidir si volen marxar i perquè se senten agredits.

Hi ha molt d'odi latent. Qui ho negui és un neci o un insensat. Però sobretot hi ha molts profetes de l'odi. Una part important del periodisme, o com s'hagi de mencionar això que estem veient aquests dies, s'ha vist convertit, sigui per convicció o per supervivència econòmica, en actor important d'aquesta fractura i s'ha dedicat a manipular caixes de nitroglicerina com si fossin innòcues caixes de cartró buides. Opinadors que han atiat l'odi a canvi de ser populars entre la seva clientela i capçaleres que s'han, o han intentat, carregar-se institucions per contribuir a guanyar la batalla de la propaganda.

El procés independentista ha fet caure moltes caretes però també ens ha demostrat amb una cruesa molt dura: les grans debilitats del periodisme. No us penseu que aquesta reflexió és una defensa de l'equidistància. Això no existeix. En el personal tots prendrem partit per una banda o una altra: anant a votar o no i votar sí o no. Però el periodista ha de comprendre i explicar. Posar-se descaradament al servei d'una causa, o fins i tot ser un comissari plantofades, sigui amb més o menys gràcia, no és periodisme, és –amb perdó o sense– una autèntica merda.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema