Autodeterminació

Gairebé ningú recorda ara Woodrow Wilson, que va ser el president número 28 dels Estats Units (entre 1913 i 1921). En la seva època se'l coneixia per tres raons: era molt bona persona, lluïa amb gran elegància els barrets de copa i era un entusiasta del ciclisme a qui agradava passejar amb bicicleta per la Casa Blanca. Per a la posteritat, Wilson va ser el president que es va obstinar a defensar la salut i la moralitat dels seus ciutadans amb la Llei Seca que prohibia el consum d'alcohol (cosa que a la llarga va fer rics els gàngsters i els contrabandistes i els policies corruptes). També va ser el president que, després de la Primera Guerra Mundial, va defensar a ultrança el dret d'autodeterminació per a les minories nacionals d'Europa. En aquest sentit, el referèndum d'independència anunciat a Catalunya és una conseqüència -encara que molta gent ho ignori- de les idees que Woodrow Wilson va aconseguir imposar fa gairebé un segle.

Wilson, ja ho sabem, era una bona persona que somiava amb un món fet per les bones persones. Estava convençut que Europa viuria sempre en pau si tots els pobles que havien viscut oprimits pels caducs imperis antidemocràtics (l'imperi alemany i el rus i l'austrohongarès) aconseguien la independència i es convertien en petites repúbliques fetes a imatge i semblança de Estats Units. Wilson somiava amb un món de països pròspers i democràtics que viurien en pau amb els seus veïns, però a partir de 1918 va passar just el contrari. Cap dels nous països que es van crear -i van ser molts: Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Iugoslàvia, les Repúbliques Báltiques- era lingüísticament ni ètnicament homogeni. En tots hi havia minories nacionals. En tots es parlaven diverses llengües. En tots hi havia minories que reclamaven els seus propis drets. I al final, tots els nous estats d'Europa que van sorgir gràcies al dret d'autodeterminació van acabar introduint polítiques autoritàries i adverses per a les minories.

Aquesta part de la història no és massa coneguda, perquè els nous països la van ocultar molt bé, però l'harmonia amb què havia somiat Woodrow Wilson no va aparèixer per enlloc. En els anys 20 i 30 hi va haver en tot Europa Central expulsions de minories ètniques i desplaçaments forçosos de població. En tots els nous estats es van imposar prohibicions per a les llengües minoritàries que no fossin la llengua nacional. En alguns casos va arribar a haver-hi campanyes descarades de neteja ètnica i les caravanes de refugiats van omplir els camins. I un dia, cert veterà de la Primera Guerra Mundial, de nom Hitler, va començar a reclamar el dret d'autodeterminació per a tots els alemanys que vivien disseminats pels nous Estats independents. Aquesta idea va calar entre els electors alemanys humiliats per la derrota i va donar fama i vots a aquest tal Hitler, del qual ningú havia sentit parlar. I quan Hitler va arribar al poder, el primer que va fer va ser exigir als països veïns el dret d'autodeterminació per a les minories alemanyes. I el 1939, la meravellosa idea de Woodrow Wilson, que somiava amb una Europa pròspera i pacífica gràcies a l'exercici il·limitat del dret d'autodeterminació, va acabar desencadenant la Segona Guerra Mundial i va deixar milions de morts en aquest continent.

Les coses no van ser gaire diferents en els anys 60, quan el dret d'autodeterminació es va estendre pel món i va permetre la independència dels països colonitzats. En molts d'aquests nous Estats es va imposar la neteja ètnica i el menyspreu cap a les minories, encara que aquests fets també es van silenciar de forma sistemàtica. A Algèria, els independentistes del FLN amenaçaven els colons francesos amb un eslògan contundent: «La valise ou li Cercueil» ( «O la maleta o el taüt»), perquè ni se'ls passava pel cap que la població d'origen francès -com Albert Camus- pogués quedar-se a viure en el seu antic lloc de residència. A Egipte -em va explicar el poeta Mohamed Metwalli- es va expulsar la minoria armènia, la italiana, la grega i la jueva, i si no es va expulsar la minoria copta va ser perquè era massa nombrosa i els nous líders panarabistes no es van atrevir. Al Marroc es va fer la vida impossible als jueus i es va prohibir tot el que tingués a veure amb la història o amb la llengua dels berbers. Coses així van succeir també a l'Iraq, a Síria, a Líbia i a Tunísia. Ni un nou Estat independent va garantir els drets de les minories, sinó que els va suprimir i aixafar de manera implacable.

Aquestes coses -insisteixo- no es coneixen bé perquè els nous estats van saber camuflar aquests fets vergonyosos amb la retòrica inflamada de l'alliberament nacional i l'orgull dels pobles per fi lliures del jou opressor. Val, molt bé, d'acord. Però convé recordar com van anar les coses, ara que tanta gent comparteix l'entusiasme benintencionat que l'il·lús Woodrow Wilson va sentir pel dret d'autodeterminació.