Catalunya al divan

09.09.2017 | 09:07

La contractura política que pateix Catalunya és notable: l'aprovació de les lleis que han de permetre la celebració del referèndum de l'1-O després d'una tragicomèdia de dos dies al Parlament, ha pres la metxa. Tic-tac; tic-tac: tres setmanes i la bomba de la consulta esclatarà cap a un costat o cap a l'altre. Petarà als nassos dels independentistes si aquell dia la votació té lloc i no supera vastament la participació del 9-N de 2014, els 2,3 milions de votants; tampoc no faria cap bé a la causa de la secessió si a les urnes hi hagués absència generalitzada de «no». Si això passés, si mig país acabés no anant a votar (tot això va de meitats i sembla que alguns s'han oblidat del suport popular que tenen), de res haurà servit l'omnipresent i farregós procés, que acabaria enterrat si es donés aquesta circumstància. Però l'ona expansiva de la hipotètica consulta també arribarà fins a La Moncloa, on viu un president que ha estat incapaç de moure fitxa des que mana. Mariano Rajoy deia dijous que el referèndum no es farà (també ho va dir mesos i setmanes abans del 9-N): si l'impedeix té un problema; si no, també. Si la persecució judicial dels «sublevats» es passa de frenada pot acabar generant noves adhesions a l'independentisme i això donaria nova munició discursiva als que volen marxar, i la fotografia de policies retirant les urnes no ajudaria gens a calmar unes aigües tan mogudes. Si Rajoy es manté impassible com de costum i la consulta s'acaba celebrant, la seva autoritat s'escolarà pel desguàs. I si la participació és alta, ja pot començar a pensar a què li agradaria dedicar-se a banda de la política. Pensar que Catalunya serà independent el dia 2 d'octubre és fer ciència-ficció. Pensar que tot això haurà acabat, també. Davant d'això, algú haurà de fer alguna cosa, perquè gaire més temps així i acabarem tots estirats al divan.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema