Es difícil sostreure's al soroll exterior. El cúmul de resolucions, discursos, amenaces i càstigs d'aquests dies és tan elevat, tan eixordador, que correm el risc de perdre la percepció del que està realment en joc. Per això val la pena mirar de prendre una mica de calma i dedicar uns moments a reflexionar sobre el fons de la qüestió. Crec que una bona manera de fer-ho, de comprendre l'origen i el fonament de les decisions que, en nom d'una majoria parlamentària que representa el conjunt del poble, han pres la cambra catalana i el consell executiu de la Generalitat és agafar senzillament la primera pàgina de la Llei 19/2017, del referèndum d'autodeterminació, aprovada dimecres passat.

Perquè, és clar, tothom ja sabia que la legalitat espanyola no permetria l'aprovació de la llei. Tothom ja sabia que ni la interpretació que s'ha fet de la Constitució espanyola ni la negativa del Govern de Mariano Rajoy a seure a la taula del diàleg obrien cap escletxa legal que permetés vehicular les aspiracions catalanes. Així, doncs, si els catalans no podem invocar ni l'Estatut ni la Constitució, en quina base podíem sustentar l'aspiració que sentim de poder arribar a fundar una república catalana independent, si així ho vol la majoria del poble?

El preàmbul de la llei és, en aquest sentit, tan clar com la llum del dia. Comença recordant que el pactes sobre Drets Civils i Polítics aprovats per l'assemblea general de les Nacions Unides el 1966, ratificats i en vigor a Espanya des de 1977, reconeixen el dret dels pobles a l'autodeterminació com el primer dels drets humans. Repetim-ho: el primer dels drets humans. I la Constitució espanyola de 1978 determina que els tractats internacionals ratificats per Espanya formen part del seu ordenament intern.

Hi ha, encara, una resolució de les Nacions Unides que va proclamar els llaços indissolubles que existeixen entre els principis consagrats a la Declaració Universal dels Drets Humans i els fonaments de tota societat democràtica. Finalment, hi ha dictàmens recents del Tribunal Internacional de Justícia en els quals es constata que el dret a decidir dels pobles ha evolucionat i que en contra d'aquesta evolució no ha sorgit cap norma ni costum en l'ordre internacional que prohibeixi aquestes noves pràctiques. L'única limitació a la legitimitat de l'exercici del dret a decidir és el recurs il·lícit de la força o d'altres violacions greus de normes de dret internacional.

Així, doncs, el dret a l'autodeterminació és anterior i prevalent al bloc constitucional espanyol, el qual, d'altra banda, i com hem dit fa un moment, ha integrat en el seu sistema els tractats internacionals.

En conseqüència, el nostre dret a decidir no depèn de cap concessió graciosa de l'Estat espanyol que ara ens impedeix d'exercir-lo. Aquest dret pertany als ciutadans i al poble de Catalunya i ha estat vehiculat a través d'una majoria parlamentària que es va comprometre a emprendre les mesures pertinents per fer-lo possible.

La resta ja és tota una altra cosa: l'obcecació de l'Estat espanyol a reconèixer el seu caràcter plurinacional i la negativa rotunda a permetre que s'expressi la voluntat del nostre poble. Aquesta negativa s'ha acompanyat històricament de tota mena d'instruments repressius com els que estem vivint aquests dies. Això, que és molt dur i molt lamentable, ja només forma part d'un episodi més en aquesta llarga i dolorosa cadena de censures i de càstigs. Però el nostre dret és senzillament inalienable.