La gàbia

09.09.2017 | 07:13

Això és una gàbia. Com que es van pensar que mai no podríem sortir-ne, no ha calgut que pensessin a construir un projecte on cabéssim els catalans. També pot ser, com recordava algú, que Espanya no hagi tingut cap projecte col·lectiu des de la Reconquista que no fos Ande yo caliente, ríase la gente.

Sempre han pensat que això era una gàbia i que se'ns podia tractar de qualsevol manera perquè no en podíem sortir. Les maneres han anat canviant al llarg dels segles, des del famós « conviene bombardear Cataluña cada cincuenta años», fins a recollir signatures contra l'Estatut o imposar el vot d'uns quants magistrats als de tot el país. Un camí de roses. El fet és que, a bufetades, guanyen ells. Però els temps estan canviant, com cantava Bob Dylan, i les bufetades ja no estan de moda en aquests rodals. La gàbia comença a tenir escletxes. Ara van improvisant barrots a cop de tribunals i de sentències. El problema, però, és que no entenen res. Que no han entès mai res. És fascinant.

Soc del parer que hauria costat ben poc convèncer els catalans que valia la pena quedar-se a Espanya. Però han renunciat a fer-ho. Per això dimecres, al Parlament, en lloc d'idees o d'arguments, es van dedicar a marejar la perdiu legislativa. El que hem arribat a fer per poder votar és digne d'estudi. I és també una bona metàfora que, mentre el Parlament desconnectava, la Guàrdia Civil remenés els cotxes dels treballadors de la impremta de Constantí on, diuen, s'han imprès les paperetes per votar l'1-O. Unes paperetes on, per cert, hi ha la possibilitat de votar no. Però això els és ben igual. El que els indigna és que, per fi, estiguem sortint de la gàbia. Quan hi ha llibertat, escolti, un s'hi ha d'esforçar més.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema