«El secretari»

10.09.2017 | 07:11

Sento a dir que li diuen «el secretari». No és la primera vegada que el veig, assegut en algun cafè de Girona, les cames creuades i un cigarret a la boca. Té la taula plena de carpetes i papers que repassa com si busqués, en un mar de folis, aquella dada que se li escapa. El seu rostre demacrat, els seus ulls aquosos per la medicació, els tics que l´acompanyen, l´aura mateixa que transmet, certa expressió d´una ànima que es busca a si mateixa en la confusió, defineixen a les clares la seva condició de malalt psiquiàtric.
Com si hagués oblidat una cita pendent, entra al bar i després d´un relat confús marxa sense pagar. Llavors, per aquells dies, els primers d´agost, encara vesteix roba de carrer. Més tard es passejarà pel centre de Girona amb l´uniforme celeste amb el logo d´hospital psiquiàtric Santa Caterina. Em pregunto si s´haurà escapat o el deixen sortir sense més, a causa que no és perillós i sap tornar pel seu compte.
No hi ha dia que no vegi la seva taula plena de papers. Ha perdut en la paperassa el seny? Allà no el trobarà. Aviat es fa conegut en tots els bars del centre, que el deixen seure en una cadira, a un costat dels comensals, i li serveixen el seu cafè amb llet sabedors que no pagarà el compte. Li agraden els bars on van els «guiris», com si comparés la seva bogeria amb la del turisme aquell que s´amuntega en els bars a menjar paelles i sangries. Els primers dies de setembre, quan el turisme redueix el seu cabal, tria les taules de plaça Independència.
El segueixo veient durant dies fins que li pregunto el seu nom. Diu que ho està buscant, en els papers, el seu nom, que de seguida que ho trobi em diu alguna cosa.
Em quedo a un costat repassant els periòdics, que parlen de certa bogeria acceptada, certa bogeria normal. Els atemptats de Barcelona, els míssils del Pacífic, el patíbul mediàtic del Procés... Repasso la definició de boig: que té poc judici o es comporta de forma absurda. Busco signes de seny al carrer quan un plàtan gegant, amb bicicleta, passa a tota carrera per Santa Clara, la disfressa del nuvi d´un comiat de solter a qui segueixen acòlits amb màscares de goril·les.
Creiem en una concepció del món i ens aboquem a ella. Aquesta bogeria normal que administrem en la vida quotidiana i que encaixa a la perfecció en l´alienació del dia a dia. Estem més prop del que creiem d´aquest poc judici i aquesta conducta absurda. «El secretari» desapareix, no el torno a veure. La bogeria perdura. S´espesseix. Empeny.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema