SEGON CENTENARI DE La INSTITUCIÓ MARISTA

10.09.2017 | 07:11

El 2 de gener de l´any 1817, Marcel·lí Champagnat fundà la institució dels germans maristes. Champagnat era un jove sacerdot mogut per un gran desig de fomentar l´educació de la joventut. Com la majoria d´aquestes institucions, l´obra del pare Champagnat nasqué d´una manera ben modesta. Un petit grup es reuní entorn del fundador i confiant més en la Providència que en el poder i els mitjans materials, emprengueren la seva activitat docent. Poc a poc aquell gra de mostassa anà donant un fruit esponerós. L´obra d´aquells abnegats docents s´anà expandint pel territori francès, on tenia el seu origen, i ben aviat traspassà les fronteres i es disposà a creuar l´oceà per portar la seva obra als països americans. Per preparar la seva activitat en l´Amèrica de llengua castellana els calia dominar la llengua que els hi és pròpia. I per fer-ne l´ aprenentatge enviaren quatre religiosos a Girona. Realment aquells bons germans maristes demostraven no tenir una idea gaire clara de la nostra realitat. Prendre la ciutat de Girona pel lloc adient per fer l´aprenentatge de la llengua castellana és anar molt despistats. Aquí el castellà només s´usava en l´administració pública i en les activitats de caràcter oficial. Com a relació familiar o de carrer només l´usaven els funcionaris vinguts d´altres regions. Però eren una minoria. La gent de casa nostra sí que escrivia en castellà, fent faltes d´ortografia i encara més de sintaxi. Això els que sabien escriure, que no eren pas la majoria. Només els pocs que havien cursat estudis superiors l´escrivien correctament. I el ciutadà del carrer si, en cas de necessitat, s´esforçava a parlar-lo, ho feia amb una perfecció que no era pas per prendre´n exemple.
Un dia de les darreries de l´any 1886 arribaren els quatre germans, en el tren que des de feia ben pocs anys, només vuit, comunicava la ciutat de Girona amb la frontera francesa. De moment només comptaven amb la simpatia i l´ajuda del rector de la parròquia de la Catedral, Dr. Escatllar, el qual també havia donat suport a Maria Gay, fundadora de les germanes de Sant Josep. El rector els proporcionà domiciliar-se en la casa nº 2 del carrer de l´Escola Pia. A la seva arribada des de l´antiga estació de la plaça del Carril, s´encaminaren a la ciutat, per la carretera de Barcelona, que era un vial sense pavimentar, la plaça del Marquès de Camps que s´estava configurant, i entraren al clos urbà per la porta d´Àlvarez que donava accés al carrer Nou. Com era preceptiu, visitaren el senyor Bisbe, el Dr. Tomàs Sivilla, el qual els rebé d´una manera molt freda. El prelat no tingué un coneixement ben clar del que eren aquells quatres nouvinguts, fins que en rebé una informació molt convincent dels bisbes de París i de Lió, els quals eren bons coneixedors de la gran labor que la institució marista estava fent. Aleshores el Dr. Sivilla s´adonà del que podia representar el que el seu bisbat fos el punt de partida del que podien fer aquells religiosos pel territori espanyol. I la fredor del primer moment es convertí en una major simpatia per la tasca que podessin realitzar. En aquells moments l´ensenyament primari a la nostra ciutat era molt deficitari. L´escola pública estava instal·lada en pisos de lloguer, amb deficients serveis higiènics i sense patis per l´esbarjo. Regida per mestres que treballaven amb pocs mitjans i eren molt mal retribuïts. Cap d´aquelles escoles era graduada. Ja existien els col·legis femenins de les religioses del Cor de Maria, i de les Escolàpies, situats a banda i banda de les escales de la Catedral. Fins l´ any 1891 no arribarien les Dominiques del carrer del Nord, fins l´ any 1905 els germans de La Salle no s´instal·larien al carrer de la Rutlla, i el 1906 les religioses de la Mare Vedruna a la carretera de Barcelona. Els recent arribats maristes s´adonaren que aquí hi havia molt camp per conrear i que s´obria el camí per expandir-se per terres d´Ibèria. I obriren el seu col·legi provisionalment en el carrer Blas de Fournas. No era el lloc massa adient per situar-hi un centre d´ensenyament; però de moment, era el que hi havia. Començaren el curs el dia 2 de juny de l´any 1887, amb un sol alumne que era un noi que s´anomenava Ricard Oliver. El que després fou el ben conegut senyor Oliver, titular d´un important comerç de sota les voltes de la Rambla.
Facilità la labor dels maristes a Girona una feliç coincidència. L´Apostolat de l´Oració tenia una gran activitat cultual i apostòlica, i rebé, per donació testamentària del Marquès de la Quadra, el palau d´aquest benefactor, situat al carrer de l´Albereda. Amb el propòsit de destinar aquell espai a l´edificació d´un temple i d´un col·legi cristià. El culte en el temple, que es dedicà al Sagrat Cor de Jesús, es confià als jesuïtes, que feia uns anys havien retornat a Girona, d´on havien estat expulsats el 1757, per Carles III. I el col·legi el posaren a disposició dels germans maristes. Amb la condició que havien d´admetre un nombre determinat de nois de famílies amb pocs recursos econòmics. Condició que els germans compliren amb tota exactitud i la major discreció. De manera que cap dels alumnes sabé mai quins eren els que no pagaven. Aquell fou el primer col·legi marista d´Espanya. Els primers anys només tenia quatre aules, posteriorment se n´hi afegí una cinquena. Uns anys més tard la institució Marista construí un nou edifici al carrer de Claveria. Fins l´any 1936 Girona tingué dos col·legis maristes. El de la Immaculada, conegut també com els maristes de dalt, o de la Catedral. I el del Sagrat Cor, vulgarment els maristes de baix o de la Mercè. El de la Immaculada tenia més classes i a més disposava d´internat. Els primers germans eren francesos i parlaven el castellà, primer amb certa dificultat i després amb un marcat accent que descobria el seu origen. Més endavant ja tots eren del país. La majoria catalans i algun castellà.
El 20 de juliol els dos col·legis foren saquejats i els germans hagueren de dispersar-se com pogueren. Els cinc del col·legi del Sagrat Cor, com també alguns del col·legi de la Immaculada segellaren la seva fe amb el sacrifici de la seva vida. Durant la guerra els dos edificis es convertiren en escoles públiques. L´any 1939 es reobrí el col·legi de la Immaculada i uns anys més tard el del Sagrat Cor. Fins que els dos foren substituïts per un gran edifici modern, emplaçat en una zona d´expansió urbana, i amb uns sistemes d´ensenyament actualitzats. L´alumnat és masculí i femení. I la falta de vocacions està solucionada per la presència d´un nombrós i eficient claustre de professors seglars.
En aquest any del bicentenari de la fundació, l´obra que inicià el pare Champagnat és present en vuitanta-un països dels cinc continents. La congregació compta amb 3.247 germans, els quals, juntament amb 72.762 laics, atenen 654.392 nens i joves, en 803 col·legis i 273 obres socials.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema