Marxes de casa de bon matí. Agafes el cotxe, i empalmes amb l´autobús per arribar a la feina. Els nens van sols a cole, però abans, els has fet tu l´esmorzar. Abans de sortir de casa, els dius què tenen per dinar, que ho has cuinat la nit anterior. El teu marit arriba a casa, i escalfa el menjar per a ell i els nens.

Ara és l´època dels rebuts. Però quin és el mes que no és l´època dels rebuts? Per això sempre pateixes: per si arriben els calés a final de mes, per si en tindràs prou per pagar l´avaria del cotxe. Si no, com t´ho faràs per anar tan d´hora cap a la feina? El diumenge, ell cuina un arròs, i et descarrega un xic de la tortura setmanal d´elaborar menús variats, que siguin nutritius i que s´ajustin al vostre compte corrent.

Patir per tu és gairebé un ofici, un sinònim de mare. Patir, patir i patir. La setmana com un guerra de desgast, per al cos i per a la ment. Desgast psicològic. El sou reduït per un treballador que fa molt bé la seva feina. Penses si és just, tot plegat. No; és tremendament injust. A la nit, quan els nens dormen, i ell se´n va a dormir, t´agrada trastejar per casa, i planejar la batalla de l´endemà. Tu no ho saps, però ets com una fada madrina per a la teva família. Algun dia els teus fills recordaran aquella sensació de benestar i protecció que tu els oferies. Mentre el món semblava detenir-se unes hores, i la foscor ho dominava tot. Només ara, amb les batzegades compassades de la televisió en funcionament, en silenci, desconnectes de tot, i penses que el teu petit món i la gent que t´importa està en ordre. En pau; un dia més.